CUMBRES BORRASCOSAS (EMILY BRONTË)

Quién no ha querido ser alguna vez la Catherine de los desvelos de Heathcliff? Diría que todas las mujeres nos hemos enamorado un poco, en un momento u otro de nuestra vida de ese antihéroe brusco, rencoroso y malvado, reconociendo o, mejor, buscando en su maldad su amor atormentado y equivocado por Catherine. Quién no se ha imaginado paseando en los ventosos páramos de Cumbres Borrascosas, aisladas del mundo y de la razón en un rincón inhóspito de la Inglaterra de finales del siglo XVIII?
Sin ser la novela de mi vida creo que todo el mundo debería leer Cumbres Borrascosas, al menos una vez en la vida.
La he releído de nuevo hace poco y, sin calarme tanto como cuando la leí por primera vez (quizás no estaba ya el factor sorpresa o a lo mejor es que me hago vieja) y los caprichos de Catherine me han parecido justamente eso, caprichos de niña consentida más que muestras de verdadero amor, he vuelto a sucumbir al romanticismo desgarrado que destila la novela.
Para mí es un libro que vale mucho la pena.

COMETAS EN EL CIELO

Doncs com deia a l’entrada anterior, fa unes setmanes em vaig llegir Cometas en el Cielo, de Khaled Hosseini, que és un metge afganès instal.lat als Estats Units des de fa una pila d’anys. El llibre està molt bé. A veure, és una novel.leta tipus best-seller d’aquests que agraden a tothom però és entretingut, amè i curiós de llegir perquè descriu molt bé la vida a l’Afganistan i tampoc és que en sabem gran cosa de l’Afganistan, oi? O al menys jo no. El llibre parla de l’amistat entre dos nens afganesos, l’Amir i el Hassan, qui és pràcticament un germà per l’Amir malgrat ser-ne també el criat. Però un desgraciat esdeveniment canviarà per sempre la vida de l’Amir, que s’instal.la amb el seu pare als Estats Units, on hi passarà la seva vida adulta sense oblidar-se mai ni del seu Hassan ni del seu Afganistan. Aconsello kleenex.

Bollywwod

Songs.PK - Bunty Aur Bubli Download Songs,Bollywood Sound Tracks,Hindi Songs Reviews

Després de mooooolts dies de no actualitzar el blog (he viatjat poc i he llegit normal, coses que no m’han merescut excessivament la pena, excepte Cometas en el cielo, d’en Khaled Hosseini, que no deixa de ser un best-seller però molt entretingut i interessant de llegir…ojo a les ànimes sensibles, que pot fer plorar), torno per penjar una cançó que em mola. És de Bollywood i a l’Eli li encanta, eh Eli? :-)
Cliqueu sobre Dhadak Dhadak, és molona.
I de pas poso un link sobre l’associació catalana de Bollywood, que està a Sabadell i el centre Asana, on anem a fer les classes.

www.acbollywood.com/

http://www.centreasana.com/

PERSÉPOLIS

Persépolis és un llibre atípic, autobiogràfic, dur però senzill de llegir al mateix temps. Valent-se de dibuixos simples i sense cap altre color que el blanc i el negre, l’autora, Marjane Satrapi, una noia iraniana de classe benestant exiliada a França, explica la història de la seva vida inexorablement lligada a la història del seu país, des de l’Iran occidentalitzat d’abans de la revolució a l’Iran del mocador, la repressió, el pecat i la guerra amb l’Irak.
Lectura molt recomanable, amena, interessant i edificant perquè, assumim-ho, què en sabem de l’Iran?
Visiteu aquesta web per a més informació sobre el llibre:
http://www.guiadelcomic.com/comics/persepolis.htm

Persépolis es un libro atípico, autobiográfico, duro aunque sencillo de leer al mismo tiempo. Valiéndose de dibujos simple y sin otro color que el blanco y el negro, la autora, Marjane Satrapi, una chica iraní de clase medio-alta exiliada en Francia, explica la historia de su vida, inevitablemente ligada a la historia de su país, desde el Irán occidentalizado de antes de la revolución al Irán del pañuelo, la represión, el pecado y la guerra con Irak.
Lectura muy recomendable, amena, interesante y edificante porque, asumámoslo, cuántas cosas sabemos sobre Irán?
Echadle un ojo a esta web para más información sobre el libro:
http://www.guiadelcomic.com/comics/persepolis.htm

SANT JOAN AL MARROC / SAN JUAN EN MARRUECOS

El passat pont de Sant Joan hem estat al Marroc i he de dir que ha estat una experiència fantàstica de veritat, totalment recomanable, així que si disposeu d’uns quants dies, uns quants dinerons, i no sabeu on dar-la, jo de vosaltres no m’ho pensaria. Us explico una mica com va anar.

DIVENDRES 20 DE JUNY:
Sortim de Barcelona a la nit, direcció Er Rachidia. Però no us ho perdeu que resulta que l’aeroport de Er Rachidia és un aeroport privat propietat d’Aràbia Saudita (toma ya) i que només obren en comptadíssimes ocasions pel turisme, ja que normalment el fan servir els ricatxons dels petrodòlars per anar a caçar ocells i coses d’aquestes que fan els rics. En fi. Ens esperen els 4x4, el nostre regentat per l’espavilat Abdul, un xavalín berber molt simpàtic i molt guapo que decideix que vol ser el nostre cunyat i es vol lligar l’Anna Alcaraz (llàstima que ella no ha vingut, però això a l’Abdul tant li fa, “si es buen corazón, a Abdul gusta”). Arribem a Erfoud , ciutat coneguda com la porta del desert, a les mil de la nit i ens allotgem a l’hotel Kasbah Xaluca, molt guapo.

DISSABTE 21 DE JUNY:
Ens llevem tardet i a mig matí sortim amb els 4x4. Fem unes quantes pistes del Dakar i ens aturem a una cantera de fòssils marins de l’any de la picor. No deixa de ser curiós veure totes aquelles espècies marines fossilitzades tenint en compte que estem al mig de del desert...costa imaginar que fa 360 milions d’anys tot allò estava cobert d’aigua. Fem unes quantes pistes més, prenem un tè i uns cacahuets en una haima deixada de la mà d’Al.là i anem cap a Tissardimint a dinar. És com un oasi on han muntat unes carpes i unes taules per dinar. Fa una calor de morir-se (uns 43 graus aprox) però mengem molt bé i hi estem molt de gust.
Havent dinat, i esperant que caigui una mica el sol, jeiem una estona tot fent un tè al bar d’un hotel molt xulo que hi ha al mig del desert. Després, ens enfilem sobre uns dromedaris (ai quina por, i no és broma, que tenen una mala llet les bèsties aquestes...) que, en una hora aproximadament, ens porten a un campament ben bé ben bé al mig de les dunes, al Gran Erg Chebi. Ens instal.lem a les nostres haimas, que sí, molta haima molta haima, però molt pijo, és a dir, que sí, que és un campament diem-ne “rudimentari” però molt ben posat i molt ben organitzat. Fem una cerveseta, sopem un cuscús estupendo i pugem a una duna a veure les estrelles. És impressionant el silenci, el sentiment d’insignificància cap a un mateix que t’envolta entre tanta immensitat i entre res més que sorra i més sorra, fina i fresca.
Anem a dormir cap a mitjanit.

DIUMENGE 22 DE JUNY:
Ens llevem que encara és fosc i pugem a les dunes a veure com surt el sol. Una experiència molt relaxant. Baixem a esmorzar a la haima, jeiem una estona i tornem a agafar els 4x4, per recórrer les dunes de l’Erg Chebi enmig d’una tempesta de sorra bastant potent. No es veu gran cosa però la veritat és que té molt d’encant. Passem per Merdani, un poble abandonat amb una construcció com de pessebre. Ens aturem a Khamlia, un poble d’origen malinès molt petitó. Fem un tè i uns quants cacahuets i seguim fins a Rissani, un poble amb un mercat força concorregut i molt autèntic, res de paradetes d’arracades i babutxes per guiris. Fins i tot hi ha parades on venen el bestiar viu, ovelles, burros...ens atabalen una mica però val molt la pena o, si més no, a mi m’agrada molt.
Arribem de nou a Erfoud, dinem, i anem cap a l’hotel a fer-nos una dutxa (portem ronya de totes les classes que deuen existir) i a esperar que caigui una mica el sol. Després, baixem al poble i fem un volt (el poble no té gran cosa per veure però està bé voltar, hi ha molta vidilla, poc turisme i la gent és com molt tranquil.la). Com no, acabem comprant arracadetes i penjollets a la botiga d’un xavalín que se’ns acopla, en Abdul (no el nostre Abdul, eh? Un altre. Molt bonico, també).
Marxem a sopar i anem a dormir d’horeta, que la veritat és que estem força cansats.

DILLUNS 23 DE JUNY:
Ens llevem i havent esmorzat cap als 4x4, que ens porten a Tinerhir, una ciutat molt bonica amb unes vistes precioses de casetes roses, palmeres, hortets i rierols. Des d’allà fem una excursioneta cap a les “Gargantas del riu Todra” (disculpeu-me però ni que em matessin ara mateix seria capaç de saber com coi es diu “Gargantas” en català). Està molt bé, i suquem els peus a les aigües gelades del riu. Fem un tè (per variar) i anem cap a l’hotel de Boulmane (el Xaluca Dades, molt guapo també). Deixem els trastets, dinem i anem amb els 4x4 a fer una excursioneta per l’Alt Atles. Flipant...vull dir que no m’esperava que m’agradés tant, el que més em cridava l’atenció era el desert i la veritat és que és igual de xula una experiència que l’altra. Un paisatge muntanyós, àrid...com si fossim a la fi del món, sense res més que un campament nòmada de tant en tant. De baixada anem passant per poblets i deixem els cotxes per recórrer a peu l’últim tram, un poble molt bonic i tranquil que acaba en un riu ple de nens que juguen. Tornem a agafar els cotxes i arribem a l’hotel, dutxa, sopar, tertúlia a la terrassa i bona nit des dels peus de l’Atles.

DIMARTS 24 DE JUNY:
Després d’esmorzar, cap a mig matí, agafem els cotxes i recorrem la vall de riu Dades. Fem una estona petita a peu, anem a fer...síííí...un tè!! Ens agrada força l’exursioneta. I tornem rapidet cap a l’hotel, que hem de dinar, recollir maletes i anar cap a l’aeroport.
Dinem i fem cap a Ouarzazate, des d’on sortim.
I ja està, agafem l’avió i cap a Barcelona, que això ha passat volant!
Com us deia, una fantàstica experiència que no ha fet sino deixar-me amb les ganes de tornar al Marroc i fer un viatge més a fons.

Per acabar, us deixo unes quantes fotos.
http://www.worldisround.com/articles/346750/index.html




El pasado puente de San Juan lo pasamos en Marruecos y he de decir que ha sido una experiencia fantástica de verdad, totalmente recomendable, así que si disponéis de unos cuantos días, unos cuantos eurillos y no sabéis dónde ir, yo de vosotros no me lo pensaría dos veces. Os cuento un poco cómo fue.

VIERNES 20 DE JUNIO:
Salimos de Barcelona por la noche, dirección Er Rachidia. Pero no os lo perdáis que resulta que el aeropuerto de Er Rachidia es un aeropuerto privado propiedad de Arabia Saudí (toma ya) y que sólo abren en contadísimas ocasiones para el turismo, ya que normalmente lo usan los ricachones de los los petrodólares para ir a cazar pájaros y cosas de esas que hacen los ricos. En fin. Nos esperan los 4x4, el nuestro regentado por el vivaracho Abdul, un chavalín bereber muy simpático y muy guapo que decide que quiere ser nuestro cuñado y se quiere ligar a Anna Alcaraz (lástima que ella no haya venido, pero eso a Abdul le da lo mismo, “si es buen corazón, a Abdul gusta”). Llegamos a Erfoud, ciudad conocida como la puerta del desierto, a las mil de la noche y nos alojamos en el hotel Kasbah Xaluca, muy guapo.

SÁBADO 21 DE JUNIO:
Nos levantamos tarde y a media mañana salimos con los 4x4. Hacemos unas cuantas pistas del Dakar y paramos a ver una cantera de fósiles del año de la mariacastaña. No deja de ser curioso ver todas aquellas especies marinas fosilizadas teniendo en cuenta que estamos en medio del desierto...cuesta imaginar que hace 360 millones de años todo aquello estaba cubierto de agua. Hacemos unas cuantas pistas más, tomamos un té y unos cacahuetes en una haima dejada de la mano de Alá y vamos a Tissardimint a comer. Es como un oasis en el que han montado unas carpas y unas mesas para comer. Hace un calor de la leche (unos 43 grados aprox.) pero la comida está muy rica y estamos muy a gusto.
Después de comer, y esperando a que caiga un poco el sol, ganduleamos un rato mientras tomamos un té en el bar de un hotel muy chulo que hay en medio del desierto. Después, nos montamos en unos dromedarios (ay qué miedo, y no es broma, que tienen una mala leche las bestias esas...) que, en una hora aproximadamente, nos llevan a un campamento en el mismo corazón de las dunas, en el Gran Erg Chebi. Nos instalamos en nuestras haimas, que sí, mucha haima mucha haima, pero muy pijo, o sea, que sí, que es un campamento digamos “rudimentario” pero muy bien puesto y muy bien organizado.
Nos tomamos una cervecita, cenamos un cuscús estupendo y subimos a una duna para ver las estrellas. Es impresionanete el silencio, el sentimiento de insignificancia que te invade entre tanta inmensidad y entre nada más que arena y más arena, fina y fresca.
Nos vamos a dormir hacia la media noche.

DOMINGO 22 DE JUNIO:
Nos levantamos cuando aún está oscuro y subimos a las dunas para contemplar la salida del sol. Una experiencia muy relajante. Bajamos a desayunar a la haima, ganduleamos un poco y volvemos a los 4x4, para recorrer las dunas del Erg Chebi en medio de una tormenta de arena bastante potente. No se ve gran cosa pero la verdad es que tiene mucho encanto. Pasamos por Merdani, un pueblo abandonado con una construcción como de pesebre. Paramos en Khamlias, un pueblo de origen malinés muy pequeñito. Tomamos un té y unos cuantos cacahuetes y seguimos hasta Rissani, un pueblo con un mercado muy concurrido y muy auténtico, nada de puestos con pendientes y babuchas para guiris. Incluso hay una zona donde venden animales vivos, ovejas, burros...nos agobian un poco pero vale mucho la pena o, en cualquier caso, a mí me gusta mucho.
Llegamos de nuevo a Erfoud, comemos y vamos para el hotel a darnos una ducha (llevamos roña de todas las clases que existen) y esperamos a que caiga un poco el sol. Después bajamos al pueblo a dar una vuelta (el pueblo no tiene gran cosa que ver pero está bien el paseo, hay mucha vidilla, poco turismo y la gente es como muy tranquila). Como no, acabamos comprando pendientes y colgantes en la tienda de un chavalín que nos acopla, Abdul (pero no nuestro Abdul, eh? Otro Abdul, muy bonico también). Vamos a cenar y a dormir tempranito que la verdad es que estamos bastante hechos polvos.

LUNES 23 DE JUNIO:
Nos levantamos y después de desayunar, de nuevo a los 4x4, que nos llevan a Tinerhir, una ciudad muy bonita con unas vistas preciosas de casitas rosadas, palmeras, huertos y riachuelos. Desde allí hacemos una excursión a las Gargantas del río Todra. Está muy bien y hasta nos remojamos los pies en las gélidas aguas del río. Tomamos un té (para variar) y vamos para el hotel de Boulmane (el Xaluca Dades, muy guapo también). Dejamos los trastos, comemos y vamos con los coches a hacer una excursión por el Alto Atlas. Flipante...quiero decir que no me esperaba que me iba a gustar tanto, lo que más me llamaba la atención era el desierto pero es igual de chula una experiencia que la otra. Un paisaje montañoso, árido...como si estuviéramos en el fin del mundo, sin nada más que un campamento nómada de vez en cuando. De bajada vamos pasando por pueblecitos y dejamos los coches para recorrer a pie el último tramo, un pueblo muy bonito y tranquilo que termina en un río lleno de niños que juegan y nos persiguen. Volvemos a los coches y llegamos al hotel, ducha, cena, tertulia en la terraza y buenas noches desde los pies del Atlas.

MARTES 24 DE JUNIO:
Después del desayuno, cogemos los coches y recorremos el valle del río Dades. Hacemos un pequeño recorrido a pie, vamo a tomar...síííí...un té!!! Nos gusta bastante la excursión. Y volvemos rápido al hotel, que tenemos que comer, recoger maletas y salir hacia el aeropuerto.
Comemos y vamos a Ouarzazate, desde donde salimos. Y ya está, cogemos el avión a Barcelona, que esto ha pasado volando!
Como os decía, una fantástica experiencia que no ha hecho sino dejarme con las ganas de volver a Marruecos y hacer un viaje más a fondo.

Para terminar, os dejo unas cuantas fotos.
http://www.worldisround.com/articles/346750/index.html

Fotos Dublín

Finalment, les fotos de Dublín, he trigat segles a descarregar-me-les però vaja, ja ho diuen això que val més tard que mai. Ja sabeu com va, primer view pictures i després view as a slide show per tal que passin soles. Espero que us agradin!!
http://share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGTg


Por fin, las fotos de Dublín, he tardado una eternidad en descargármelas pero vaya, dicen que más vale tarde que nunca. Ya sabéis cómo va, primero view pictures y luego view as a slide show para que pasen solas. Espero que os gusten!!!
http://share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGTg

DUBLÍN

En Xavi, que és un bonico, em va regalar per reis un cap de setmana a Dublín i hi vam anar el cap de setmana passat, del 15 al 17 de febrer. És una ciutat petitona que amb un cap de setmana te la fas. No és per desmaiar-se de maca però per a un cap de setmana diferent està bé, ni que sigui per trencar la rutina. Vam tenir sort amb el temps, tot i que el Xavi es va congelar, però no n’hi havia per tant, de veritat, i a més ens va fer sol tots els dies, cosa que ja és un gran què. I el mite de que és una ciutat cara…a veure, no és barata però tampoc és més cara que Barcelona. En fi, resumet del finde, les fotos les penjo després que encara no les he descarregat…

DIVENDRES 15 DE FEBRER:
Sortim del Prat a la nit i a sobre amb retard (fatal Aer Lingus, retard a l’anada i a la tornada i a sobre et cobren els snacks de l’avió i, segons com, per facturar l’equipatge). Total que arribem a l’aeroport de Dublín pels volts de la mitja nit. Volem agafar un bus a l’hotel (es diuen AIR COACH, per si mai hi aneu) però no arriba fins al cap de 20 minuts i ens diuen que des d’on ens deixarà el bus fins a l’hotel hi ha 20 minuts a peu. Ens fa pal i ens arrisquem a agafar un taxi, que al final no surt tan car, 22 euros per uns 15-20 minuts aproximadament de trajecte. Arribem a l’hotel COMFORT INN SMITHFIELD (http://www.comfortinndublincity.com/?gclid=CImpkq_KzZECFQmHaAodA36M3w)), que está força bé, és nou i l’habitació és gran i còmoda. No és que estigui al rovell de l’ou però en 15 minuts a peu per la vora del riu et plantes al centre de la city.

DISSABTE 16 DE FEBRER:
En llevem d’horeta i esmorzem al costat de l’hotel (a un lloc que es diu The Good Food Market) perquè no ens entra l’esmorzar, no fos cas que amb la tarifa de l’habitació ens donessin una torrada i s’arruinessin. Despés d’esmorzar marxem directament cap a Trinity College, que és una universitat d’aquelles com molt angleses, amb molta gespa, bicicletes i edificis solemnes de pedra. Només falta algun barbut amb americana de quadres i fumant en pipa i ja tenim la postal. És xula, vaja, igualet igualet que l’Autònoma. Visitem el Book of Kells, que és un recull de l’any 800 dels 4 evangelis decorats amb motius celtes. Està bé. Després veiem l’antiga biblioteca, que està molt i molt bé, amb una pila d’estanteries fins al sostre i escales de ma, i amb llibres i llibres de l’any de la picor que s’aguanten per la quietud. Ens agrada molt. (Apunt: per entrar al recinte del Trinity College no s’ha de pagar però per l’accés al Book of Kells i a la biblioteca sí. No recordo què va costar perquè la pasta la portava el Xavi però em sona que no va ser exageradament car).
Sortint de la Trinity voltem per Grafton Street, que és el principal carrer comercial de la ciutat, així peatonal amb botigues típiques: Body Shop, Marks&Spencer, Gap, etc. Fem el carrer sencer i acabem a St. Stephen’s Grenn un parc força gran, amb llaquets, flors, aneguets, gespa…molt mono i com que fa bo…
Després anem a Christ Church, una església protestant preciosa però no s’hi pot entrar, no sabem ben bé per què. Després cap a St. Patrick, que és molt maca però hi fan obres. Aquí sí que hi podem entrar. L’entrada costa 5 euros i mig per persona que, la veritat, pel que és em sembla car. Vull dir que està bé i tal però vaja, no deixa de ser una església, amb botigueta de souvenirs a dins. Però vaja, que està bé.
Com que ja estem una mica cansats (ho hem fet tot a peu!) decidim fer un alto i parem a dinar en un pub molt molón, que es diu Bull and Castle (http://www.bullandcastle.ie/). Tenen 3 milions de cerveses i nosaltres ens en prenem una de molt bona que es diu (crec) Galway Hooker. Apunt pels viciosos: a Irlanda no es pot fumar absolutament a cap lloc públic, ni restaurants ni pubs ni res.
Havent dinat anem a veure el Dublin Castle, que està darrera del pub on hem dinat. De fora matar no mata gens i de dins no ho sabem perquè volem entrar però és obligatori agafar visita guiada i ens fa pal. Voltem per Temple Bar, que és la zona de moda de restaurants i pubs, comprem souvenirs (hi ha merchandising de Guiness i de coses de rugby per parar un tren) i entrem al Marks&Spencer, on m’aprovisiono de chicken korma i curris diversos. Després anem direcció ’hotel per deixar les coses que hem comprat però de camí passem per una destil.leria de whisky, la Jameson i com que es pot visitar, entrem. És una turistada (perquè a sobre la destil.leria ni tan sols funciona, l’han traslladat crec que a la vora de Cork, aquesta només funciona com a atracció turística), et passen un vídeo i et fan una visita guiada explicant l’el.laboració del whisky. Però s’hi està calentó i decanses una estona i al final et donen un trago de whisky amb el que vulguis (nosaltres el vam prendre amb ginger ale, estava bo!). Per cert que l’entrada val 12,50 euros per persona.
Finalment arribem a l’hotel, reposem una mica el cul i tornem a sortir, buscant algun lloc per sopar. Acabem sopant en un pub que ara no recordo com es diu, una mica “cochambroset” però sense ni un sol guiri i sopem força bé, al menys el meu curri estava de mort. I cap a dormir, que estem megacansats.

DIUMENGE 17 DE FEBRER:
Ens llevem d’horeta i després de deixar l’equipatge a recepció, anem xino xano cap a la fàbrica de la Guiness. L’edifici és súper xulo, molt modern, molt gran, com molt fashion. Acabem al bar de dalt (amb l’entrada -14,50 euros per persona – entra una pint de Guiness), que és circular, amb uns finestrals de vidre gegants i amb vistes a la ciutat. (Per cert, fent el guiri a la Guinness: http://www.guinness-storehouse.com/signup.asp?firstname=Marina_i_xavier&lastname=Nicolas_alcaraz&email=MARINANICOLAS@YAHOO.ES&URN=AKI170209 ). Comprem souvenirs a la botiga de baix i després tirem cap a Temple Bar, hi ha molt ambientillo i toquen musiqueta en directe als pubs. Voltem una mica i acabem fent uns sandwichs a un pub molt bufó que tampoc recordo com es diu, ho sento...de tota manera gairebé tots els pubs són monos per aquella zona.
I després, res, cap a l’hotel a recollir l’equipatge, taxi i cap a l’aeroport. De nou anem amb retard (una hora i mitja ben bona). I res, arribem a Barna, ens recullen l’Anna i el Raül, i cap a casa.




Xavi, que es un bonico, me regaló para reyes un fin de semana en Dublín y fuimos el fin de semana pasado, del 15 al 17 de febrero. Es una ciudad pequeñita que con un fin de semana la tienes vista. No es para desmayarse de bonita pero para un fin de semana distinto está bien, ni que sea para romper con la rutina. Tuvimos suerte con el tiempo, aunque Xavi se congeló, pero no era para tanto, de verdad, y además hizo sol todos los días, cosa que ya es un gran qué. Y el mito de que es una ciudad cara…a ver, no es barata pero tampoco es más cara que Barcelona. En fin, pequeño resumen del finde, las fotos las cuelgo luego que aún no las he descargado.

VIERNES 15 DE FEBRERO:
Salimos del Prat por la noche y encima con retraso (fatal Aer Lingus, retraso a la ida y a la vuelta y encima te cobran los snacks en el avión y, según como, por facturar el equipaje). Total que llegamos al aeropuerto de Dublín alrededor de medianoche. Queremos coger un bus al hotel (se llama AIR COACH, por si alguna vez vais) pero no llega hasta el cabo de 20 minutos y nos dicen que desde donde nos dejará el bus hasta el hotel hay como 20 minutos a pie. Nos da palo y nos arriesgamos con un taxi, que al final no sale tan caro, 22 euros por unos 15-20 minutos de trayecto aproximadamente. Llegamos al hotel COMFORT INN SMITHFIELD (http://www.comfortinndublincity.com/?gclid=CImpkq_KzZECFQmHaAodA36M3w)), que está bastante bien, es nuevo y la habitación es grande y cómoda. No es que sea súper céntrico pero en 15 minutos a pie por la orilla del río te plantes en el centro de la city.

SÁBADO 16 DE FEBRERO:
Nos levantamos temprano y desayunamos al lado del hotel (en un sitio que se llama The Good Food Market) porque no nos entra el desayuno, no vaya a ser que con la tarifa de la habitación nos den una tostada y se arruinen. Después de desayunar vamos directamente a Trinity College, que es una universidad de esas como muy inglesas, con césped, bicicletas y edificios solemnes de piedra. Sólo falta algún barbudo con americana de cuadros y fumando en pipa y ya tenemos la postal completa. Es chula, vaya, igualita igualita que la Autónoma. Visitamos el Book of Kells, que es un libro del año 800 que recoge los 4 evangelios y está decorado con motivos celtas. Está bien. Después visitamos la antigua biblioteca, que es muy bonita, con una pila de estanterías hasta el techo con escaleras de mano y con cientos de libros polvorientos que se aguantan por la quietud. Nos gusta mucho. (Apunte: para entrar al recinto del Trinity College no hay que pagar pero para entrar al Book of Kells y a la biblioteca sí. No me acuerdo de lo que costó exactamente porque la pasta la llevaba Xavi pero me suena que no fue exageradamente caro). Saliendo de la Trinity paseamos por Grafton Street, que es la principal calle comercial de la ciudad, así peatonal con tiendas típicas como Gap, Marks&Spencer, Body Shop...Recorremos la calle entera y terminamos en St. Stephen’s Green, un parque bastante grande y muy mono, con laguitos, patos, flores, césped...se está a gustito, como hace bueno...
Después vamos a Christ Church, una iglesia protestante preciosa pero no se puede entrar, no sabemos por qué.Luego vamos a St. Patrick, que es muy bonita pero està en obras y llena de andamios. Aquí sí que entramos. La entrada cuesta 5,50 euros por persona que, la verdad, por lo que es me parece caro. Quiero decir que está bien y tal pero vaya, no deja de ser una iglesia, con tienda de souvenirs dentro. Pero vaya, que está bien.
Como ya estamos un poco cansados (lo hemos hecho todo a pie!) decidiemos hacer un alto y paramos a comer un pub muy molón, que se llama Bull and castle (www.bullandcastle.ie). Tienen 3 millones de cervezas y nosotros nos tomamos una muy rica que se llama (creo) Galway Hooker. Apunte para los viciosos: en Irlanda no se puede fumar en absolutamente ningún lugar público, ni restaurantes ni pubs ni nada.
Después de comer vamos a ver el Dublin Castle, que está detrás del pub donde hemos comido. De fuera matar no mata y de dentro no lo sabemos porque queremos entrar pero es obligatorio coger visita guiada y nos da palo. Callejeamos por Temple Bar, que es la zona de moda de restaurantes y pubs, compramos souvenirs (hay merchandising de Guinness y de cosas de rugby para parar un tren) y vamos a Marks&Spencer, donde me aprovisiono de chicken korma y curris varios. Después vamos dirección hotel para dejar las cosas que hemos comprado pero de camino pasamos por una destilería de Whisky, la Jameson, y como se puede visitar, entramos. Es una turistada (y es que además la destilería ni siquiera funciona, la trasladaron creo que cerca de Cork, la de Dublín sólo funciona como atracción turística), nos pasan un vídeo y nos hacen una visita guiada explicando la elaboración del whisky. Pero se está calentito y descansamos un poco y al final nos dan un trago de whisky (nosotros lo tomamos con ginger ale, estaba rico!). Por cierto que la entrada cuestra 12,50 euros por persona.
Finalmente llegamos al hotel, reposamos un poco el culo y volvemos a salir a buscar algún sitio para cenar. Acabamos en un pub que ahora no recuerdo como se llama, un poco “cochambrosillo” pero no hay ni un solo guiri y cenamos bastante bien, al menos mi curri estaba de vicio. Y a dormir, que estamos megacansados.

DOMINGO 17 DE FEBRERO:
Nos levantamos tempranito y después de dejar el equipaje en recepción, vamos paseando hasta la fábrica de Guinness. El edificio es súper chulo, muy moderno y grande, como muy fashion. Terminamos en el bar de arriba (con la entrada -14,50 euros por persona – entra una pint de Guinness), que es circular con unos ventanales de cristal enormes y con vistas a la ciudad. Compramos souvenirs en la tienda de la entrada y después tiramos hacia Temple Bar, hay mucho ambientillo y tocan música en directo en los pubs. Callejeamos un poco y acabamos tomando unos sandwich en un pub muy molón que tampoco recuerdo cómo se llama, lo siento...de todos modos casi todos los pubs son monos por aquella zona.
Y después, nada, para el hotel a recoger el equipaje, taxi y al aeropuerto. De nuevo vamos con retraso (como una hora y media). Y nada, llegamos a Barcelona, nos recogen Anna y Raül y a casa.

Cuba-Impresiones (Agosto 2003)

Lo primero que aparece en mis recuerdos cuando pienso en la ciudad son las azoteas encendidas de ocre y azul bajo el sol del atardecer. Dicen que los años pasan para todo el mundo pero parece que en Centro Habana, el tiempo, más que pasar arrasara. Da la sensación que una voz, el pasar de un coche o una risa más ruidosa de lo habitual, bastasen para derrumbar unos edificios que, como casi todo en la isla, sobreviven a golpes de milagro. Para algunos Cuba es sinónimo de mojito, de salsa, de paseos románticos por La Habana Vieja, de salitre caribeño, de paladares con langosta, de gentes pintorescas y extrovertidas. En cambio mi Cuba sabe a ron barato, a supervivencia, a medias verdades y a mentiras rotundas; mi Cuba tiene sabor a sexo, a domingos de rumba, a refresco de limón.
La Habana me recibió de noche, también me vio marchar de noche, cuando todo lo bueno parece mejor y cuando todo lo malo parece infinitamente peor.
Tengo tanto que contar que realmente no sé por dónde empezar todo esto. Además, tengo miedo de hurgar demasiado en los recuerdos. Temo que mi amor incondicional por la ciudad (¿cómo no amarla cuando ella me ofreció su amor sin reserva desde el principio?) me lleve a un relato idealizado y parcial. Aunque, bien mirado, la idealización es una forma tan buena o tan mala como cualquier otra de hablar de Cuba. Algunos eligen los tópicos, yo prefiero la idealización, ¿por qué no?


Bueno, es sábado por la mañana y los de la CTC nos llevan al Municipio de Cultura en un destartalado jeep comprado a los soviéticos por allá en los sesenta. Seguramente ha conocido tiempos mejores. Las ventanillas no se pueden bajar y las puertas sólo se abren desde dentro. El calor es infernal dentro del coche, apretados como vamos Itxaso, Armonía, Elena, Belén, Ofelia, el chófer y yo. Tardamos en salir unos cuantos minutos, que parecen horas, debido a la dificultad en recolocar a Jordi, a Álex y a Mónica en otro medio de transporte. La guagua, y como es el primer día no podemos saber que será cosa habitual, está estropeada (“¡Apúrense, que las muchachitas se van a asfixiar!”). Al final se acuerda que el jeep regresará a Torcedores, el lugar donde nos alojamos, a recoger al resto del grupo una vez nos haya dejado a nosotras sanas y salvas. En realidad se trata de un trayecto de no más de quince minutos a pie, pero estamos en Cuba y, como descubriremos a lo largo de todo el mes, la espontaneidad y los cambios de planes de último momento no gozan de demasiadas simpatías dentro de las esferas oficiales (no se debe olvidar que nuestra contraparte es la CTC, la gran organización sindical que acoge a la mayoría de trabajadores cubanos).
Al final parece que nos vamos. Durante el viaje hasta Los Sitios apenas hablamos, demasiado ocupadas en tratar de asimilar lo que sucede a nuestro alrededor (llegamos ayer por la noche, por lo que se puede decir que este es nuestro primer contacto con las calles de Centro Habana – estoy tan emocionada que podría explotar en cualquier momento - ). Nos impresiona el estado de semi ruina en el que se encuentran muchos edificios, parece que se van a desplomar de un momento a otro, mientras Ofelia, de la CTC, nos explica orgullosa que el 90% de los cubanos son propietarios de su vivienda. Soy perfectamente capaz de comprender el orgullo que siente esta mujer por los logros obtenidos por su Revolución pero, muchas veces, no puedo evitar preguntarme ¿a qué precio?
Ya estamos en Los Sitios, un gran centro social que, y hablo por mí sola, está bastante mejor de lo esperado. Nos recibe Idalia, la directora, una mulata cincuentona, regia, majestuosa, con un cuerpazo espectacular. Nos da la bienvenida de esa forma que sólo los cubanos saben hacer, solemnemente, como si fuéramos gente importante, pero, al mismo tiempo, de manera familiar y desenfadada, como si fuéramos viejos amigos. Enseguida nos presenta a Daisy, a Barbarita, a Alexis y a Pablo. Un poco más tarde se nos unirán Sergio, Nelson y Yoanka quienes, junto con los demás, nos ayudarán a que nuestro proyecto se parezca un poco a lo que habíamos planeado. No deja de sorprenderme el gusto, o tal vez la costumbre, de los cubanos por la jerarquía más estructurada. Daisy no es una asistenta social, sino la directora de relaciones internacionales. Los chicos y Yoanka no son simples monitores o profesores, son promotores culturales especializados en distintas cosas: Sergio en comunicación, Pablo en relaciones públicas y animación sociocultural, Yoanka en arte, Nelson en música y Alexis un poco en todo, ya que él es el jefe de los promotores de cultura. Tal vez esto responda a la arraigada estratificación social, como de partido, propiciada por Fidel desde el triunfo de la Revolución, cada uno con su misión, cada persona o grupo responsable de algo concreto. O tal vez se deba a la importancia que se le da en Cuba a toda expresión artística y a toda manifestación cultural, sea de la clase que sea.
Hacemos un recorrido por las instalaciones que en los próximos quince días se convertirán en nuestro centro de trabajo, en nuestro referente en la ciudad y, un poco, en nuestro hogar. En nuestra primera mañana en Los Sitios, vacío y silencioso por ser fin de semana, poco podemos imaginar el bullicio y la vida que se respirarán a partir del lunes.
Idalia nos habla orgullosa de la exposición de arte que tienen el centro. Cada año va rotando y se concede a diferentes entidades de la ciudad mediante sorteo. Es un gran honor poder disponer de esa colección, son muestras de obras de arte europeas. Nos muestra la exposición como si fuera un tesoro. Vemos que las muestras de arte no son más que fotocopias a color de cuadros conocidos: las meninas, las tres gracias, el gernika, los girasoles, la mona lisa...las láminas están bastante descoloridas y arrugadas pero Idalia se comporta como si estuviéramos en el mismísimo Hermitage. Me entran ganas de llorar.


Busco la solidaridad cubana y la encuentro. Sin ir demasiado lejos, aquí mismo, en Los Sitios, me impresiona la labor que esta gente está llevando a cabo con los pocos recursos de los que disponen y por un salario de apenas 15 dólares mensuales. El Municipio de Cultura de Los Sitios sería un equivalente a nuestros centros sociales. En verano, durante el periodo de vacaciones escolares, se dedican a los talleres para los niños y las niñas del barrio, que es donde nosotros participamos. No me hago demasiadas ilusiones respecto a nuestra aportación, más bien me lo tomo como una aproximación, como una participación simbólica, como un reconocimiento al trabajo que ya se viene realizando desde hace años. Estoy convencida de que estas personas saben perfectamente, y mucho mejor que nosotros, cómo organizar unos talleres de verano, por mucha preparación que podamos tener (y que no es mi caso) puesto que ellos tienen dos cosas de las que nosotros carecemos: años de experiencia y un conocimiento profundo de su realidad. Lo único que nosotros tenemos y a ellos les falta es material: 10 cajas enormes llenas de material escolar más unos cuantos rollos de papel de embalar, una cincuentena de cartulinas grandes de colores y un proyector de diapositivas, que nos da algún que otro problema en el aeropuerto. Sin embargo, creo que merece la pena el proyecto. Me lo tomo como un aprendizaje aunque se supone que soy yo quien debe enseñar algo a estos niños. ¿Yo? Pero si lo más parecido a la educación a la que me he enfrentado han sido unas cuantas clases particulares de inglés a una adolescente de trece años, por el amor de dios. No sé si me he equivocado pero ya no hay vuelta atrás.
Durante el resto del año el Municipio funciona como centro cívico, para niños pero también para adultos. Se imparten clases de arte y manualidades, se hacen actuaciones musicales, hay una biblioteca (con el 80% de las estanterías vacías) donde cualquier persona puede ir a leer, a estudiar, a consultar libros para trabajos escolares y universitarios; se organizan eventos culturales relacionados con la música, la danza, el cine, el teatro; tienen un centro de grabación para músicos amateurs...La verdad es que, viendo la escasez generalizada de todo tipo de cosas materiales, hay que quitarse el sombrero ante tantas ganas y dedicación, ante tanta ilusión. Todos estos proyectos contribuyen a que la gente de un barrio con serias dificultades sociales derivadas de las malas condiciones de la vivienda, los servicios, las infraestructuras, el hacinamiento de las personas en las casas (pueden llegar a vivir familias de hasta 8 personas en cuartos de 10 metros cuadrados) tengan una ilusión por algo, un centro de integración. Particularmente ayuda a que, sobretodo los niños, tengan un punto de referencia, una ayuda para sus sueños, y no caigan en lo que a veces parece inevitable, el deambular por las calles tratando de hacerse con unos pesos, un bolígrafo o un caramelo. La ilusión, la solidaridad y la cultura no dan de comer, eso por supuesto, pero personalmente creo que ayudan a crecer mejor, a depender menos de lo externo, a tener una vida más rica. No quiero pasarme de simplista, no es tan fácil como eso, en Cuba hay necesidades reales y gravísimas por cubrir, pero de alguna manera tiene que ayudar, a la fuerza, si no, ¿qué sentido tendría?

Lunes, 4 de agosto. Día D, Hora H. En fin, vamos allá. Idalia presenta a la nueva brigada de catalanes a los 150 niños y niñas que nos miran inquietos, expectantes, con esa mezcla de emoción por la novedad y de ganas de correr, jugar y chillar propias de un primer día de colegio. Tengo ganas de dar media vuelta, desandar mis propios pasos y largarme por donde he venido. Hace muchísimo calor en Los Sitios, no puedo hacerlo, ¿pero qué coño estoy haciendo yo aquí? ¿En qué estaba yo pensando cuando decidí que enfrentarme a 20 niños convencidos de que les llevaba grandes sorpresas y divertidísimos juegos era una buena idea? Una niña de pelo rizado y ojos grandes, preciosa, me mira y me sonríe. Luego sabré que se llama Margarita, o Maggarita como la llaman ellos, que la tengo en mi clase y que ya apunta maneras de lagartona a los nueve años. Me tranquilizo un poco y me quedo donde estoy. Jordi (un maestro con los niños, me descubro ante él), Álex, Sergio, Nelson y Pablo se encargan de la representación inicial, una mini obra de teatro sobre la historia de un barco pirata cargado de tesoros que ha naufragado en La Habana, muy cerca de donde nos encontramos. Hace tanto calor que a los pobres “actores” se les corre la pintura de la cara y eso que nos hemos esforzado para que se parecieran lo máximo posible a unos aterradores piratas. Día a día irán apareciendo pistas que irán encajando hasta completar el mapa del tesoro el último día de los talleres. El tesoro: una cartulina que dice “No hay mayor tesoro que la amistad”, unos cuantos caramelos y el material escolar que nos ha sobrado, que se quedará en el centro.
Me pareció una idea fantástica mientras preparábamos el proyecto en Barcelona. Ahora no lo tengo tan claro, ¿podremos despertar el interés de los niños? ¿Les gustará el tema? ¿Serán demasiado pequeños o, por el contrario, demasiado mayores? Afortunadamente parece que los niños prestan atención, se ríen cuando se tienen que reír, gritan cuando tienen que gritar...a lo mejor todo sale bien.


Las tostadas con jamón del desayuno me sabían a pobreza. No puedo decir que la comida en Cuba fuera mala, al contrario, pero algunas cosas sabían a tristeza: las tostadas con jamón, el pan en general; los caramelos, montoncitos informes de azúcar de colores en bolsas de cuarto de quilo a poco más de tres pesos cubanos que me compró Mónica para mis anginas; el yogur grumoso y líquido del mercado oficial, natural o de fresa (¿fresa?) con un ligero regusto a algo quemado que me era familiar aunque aún ahora soy incapaz de identificar, nada que ver con el yogur comprado en divisas, mucho más parecido a nuestros danones; las galletas saladas que nos ponían cuando escaseaba el pan; las malditas pizzas de queso. Y la falta de caprichos. Es de una frivolidad intolerable, ya lo sé, pero no HAY nunca unas patatas fritas, un croissant, unos panchitos, una coca – cola, esas cosas a las que estamos tan acostumbrados que ni siquiera les damos importancia.


Desde el momento en que un químico, un médico, un arquitecto o un ingeniero se gana mejor la vida vendiendo pulseras en el mercadillo del Malecón o conduciendo Coco-Taxis para turistas que ejerciendo su profesión, es que algo falla, por muy gratuita que sea la educación.
Algo falla también cuando los habitantes de uno de los países más importantes en cuanto al cultivo de la caña de azúcar tienen que hacer largas horas de cola en una bodega de abastecimiento para conseguir cuatrocientos gramos de azúcar cada dos o tres meses.
Hay algo que definitivamente no va bien cuando un cubano tiene prohibida la entrada a un hotel destinado al turismo internacional, cuando va preso durante diez años por comer ternera procedente del mercado negro (en contadísimas ocasiones hay carne procedente del mercado oficial), cuando apenas prueba el pescado (que, por otro lado casi nunca escasea para el turismo, ¿es eso la igualdad?) viviendo en un pedazo de tierra rodeada de mar, cuando arriesga su vida, su familia y sus raíces para lanzarse al mar en busca de una tierra cuya promesa se queda muchas veces por cumplir.
Hay algo que está mal cuando en un país donde la sanidad es pública y gratuita las farmacias abren sus puertas de manera puramente simbólica porque es imposible encontrar una aspirina, un preservativo, una dosis de insulina, un desinfectante o una jeringuilla.
Las cosas están pésimamente mal cuando un gobierno, sin más legitimación que la que él mismo se otorga, decide encarcelar a 74 periodistas, escritores y demás intelectuales (y fusilar a otros pocos) por expresar públicamente sus opiniones, por más contrarrevolucionarias que puedan ser.
La situación empieza a tocar fondo irreversible cuando la izquierda revolucionaria y progresista empieza a comportarse como la derecha más reaccionaria, dogmática y fascista para aferrarse al poder con uñas y dientes sin consultarle al pueblo (ese gran pilar de la revolución cubana, ironías de la política, supongo) si sigue contando con su consentimiento. Durante las manifestaciones de julio de 2003 en La Habana en contra de la política exterior del gobierno de José Mª Aznar, Fidel Castro declaraba que “el noble pueblo español no merece la tiranía fascista de su gobernante”. Es posible que sea cierto, a nadie le gusta la prepotencia ni el “sí porque yo lo digo”. Pero el noble pueblo español, equivocadamente o no, con inteligencia o sin ella, ha elegido a su gobernante. Al pueblo cubano, noble o no, la tiranía le viene impuesta de serie, tanto si lo merece como si no.

Hotels inusuals IV / Hoteles inusuales IV

Aquest hotel és a Benalup-Casasviejas, a la província de Cádiz. Fa temps que el vaig trobar però encara no he tingut l’oportunitat d’anar-hi i la veritat és que fa molt bona pinta!!
www.hotelutopia.es

Este hotel está en Benalup-Casasviejas, en la provincia de Cádiz. Hace tiempo que lo encontré pero aún no he tenido la oportunidad de ir y la verdad es que pinta súper bien!!
www.hotelutopia.es

Elemental, querido Watson

Si està ben fet pot ser una idea molt original per passar un cap de setmana en grup, un comiat de solter/a, un regal o alguna cosa així. L’únic inconvenient és que queda lluny de Barcelona (en canvi, per la gent de Madrid és ideal) però, vaja, tot és proposar-s’ho.
http://www.evadium.com/contents/escapadas?code=detective-casona-torres

Si está bien hecho puede ser una idea muy original para pasar un fin de semana en grupo, una despedida de soltero/a, un regalo o algo por el estilo. El único inconveniente es que queda lejos de Barcelona (aunque es ideal para la gente de Madrid) pero, vaya, todo es proponérselo.
http://www.evadium.com/contents/escapadas?code=detective-casona-torres

Viatge a Cuba 2005 (3a part)

DIVENDRES 12 D’AGOST (BANES – BARACOA)

Avui sortim a les 8. És el dia de Baracoa!
Com si no n’hi hagués prou amb que la carretera del Norte (que és la que hem de fer) és molt dolenta, el dia comença amb una tormenta que fa que tots comencem, per primera vegada avui, a resar el jesusito de mi vida.
Per sort la pluja para i més xulus que ningú tirem per la carretera del Norte, la més difícil (o no). Hauríem de posar benzina però com que no trobem cap benzinera decidim que “ja en posarem a Mayarí”.
Durant el primer tram de carretera comencem a resar el segon jesusito de mi vida del dia: 40 km de bonys, forats, que si baixem del cotxe que això no tira, que si la via del tren, que baixo a fer una foto, que si ai el càrter...Xavi: “Anna, no corris tant a veure si reventarem una roda”...mentre sigui una roda i no el cotxe...
En fi, que entre bots, bonys, cops i forats arribem a Mayarí després d’una hora i mitja. A Mayarí, clar, a buscar un Coupet per esmorzar i posar benzina. Doncs ni una cosa ni l’altra. Només podem comprar 4 galetes birrioses i gasolina, como que no hay de la especial, doncs res, ja la posarem a Moa (o no).
I Moa que no arriba i nosaltres que ens fem pipi i els cotxes que tenen set (ens queda mig dipòsit).
Després de 2 hores i mitja més arribem a Moa, una ciutat horrible on hi ha una mina de níquel que ha tenyit la terra, el riu, el cel i l’aire d’un estrany color òxid. Però nosaltres, directes cap al Coupet.
El Bernat s’adona que una de les rodes del cotxe verd no ha resistit els 40 km de bonys i ha fet figa. Aix. Nosaltres: fem pipi, posem benzina i ara pensem què fem amb la roda? Pos vale.
Pipí sí però benzina no. (G= Gasolinero; N= Nosaltres). N: Hay gasolina especial? G: Sí pero no funciona el surtidor. Se fue la corriente. N: Ahhh. Y sabe si tardará mucho en volver? G: Un ratico. Hemos llamado al 808 y han dicho que no saben. N: Ahhh. G:En donde el Che hay especial. N: Ah, pos nem donde el Che.
Mientras sí mientras no, anem a la ponchería on el ponchero ens arregla la roda en un periquete i li donem 10 CUC pel servei. El pobre encara té palpitacions ara.
Doncs ara va i donde el Che no tenen especial. Aix.
Diàleg (T = Tots). T: Què fem? TXELL: El Bernat diu que tranquils, que a Baracoa arribem de sobres. T: I si posem regular? T: Ja però i si ens carreguem el motor? ANNA N.: I si tornem a la gasolinera i ens esperem que torni la corrent? Encara és aviat. TXELL: Ja, però llavors hem de trucar a la casa. T: És que és arriscat. BERNAT: És que si ens quedem tirats ens quedem molt tirats. Aix.
Doncs que sí, que tornem a ver si viene la corriente (nosaltres vinga a fer kilòmetres!). Però després resulta que ens diuen “no se esperen acá porque tardará en volver”.
Total, que entre això, que el lloc és horrorós, que fa una calor insuportable i que l’Anna T. i el Bernat estan gairebé segurs que arribem sense problema (ANNA T: Sí home sí que arribem. 67 km? De sobres. BERNAT: Jo allà, amb un quart de dipòsit faig 40.000 km), decidim que apa, tirem cap a Baracoa amb un quart de dipòsit i unes quantes mesures d’emergència, apaguem l’aire acondicionat i posem el punt mort a les baixades. Aix. Ara sí que resem tots el jesusito de mi vida!!!
Tot i la tensió inicial, el paisatge fins a Baracoa és preciós: palmeres, vegetació frondosa...I poc a poc ens anem relaxant quan veiem que sí que sí, que estem arribant!!
I Baracoa que arriba i nosaltres també! Als volts de les 3 som a la desitjada Baracoa! El primer que fem: a la Coupet!! Després d’un ensurt inicial que ens sembla que no hi ha especial, omplim el cotxe ben ple i au: a la rutina de buscar lloc per dormir!
Ens col.loquem relativament ràpid i marxem a menjar alguna cosa al Hotel La Rusa: “una impresionante belleza de color amarillo”. Pos home. Xerrem una mica, suem molt, recuperem forces i anem pel malecón de Baracoa fins al Fuerte de la Punta.
Tot i que la vista és molt bonica, el poble en sí ens decepciona una mica perquè molt molt xulu no seria. Possiblement és el lloc més tronat de tots el que hem estat.
Sopem cadascú a casa seva (“la ley no nos permite que cenen juntos”, ja no intentem entendre el perquè, fa dues setmanes que som a Cuba) i després d’una agradable xerrameca a la terrassa de la suite del Francesc i l’Anna A, marxem a dormir a les 12.

DISSABTE 13 D’AGOST (BARACOA)

Ens trobem a quarts de 10, ja esmorzats (cadascú a casa seva per allò de la ley).
Tirem cap a Maguana, a propet de Baracoa. Després d’una intentona a la platja gran, que està absolutament abarrotada, anem a la veïna: petitona i amb una aigua fantàstica tot i que a la sorra hi havia una mostra de cadascun dels tipus de merda que poden existir en una platja: sabatilles, ampolles, llaunes...i gallines, vaques...Però trobem el nostre racó i ens instal.lem tranquil.lament.
Al cap d’una estona de Maguana, pleguem veles i canviem d’escenari, ara cap a Yumurí.
Parem a la coupet (nooooo a posar benzina noooo) a dinar al rápido. Però ves per on que el ponchero de la coupet ens diu que portem dues rodes en mal estat. No estem massa segurs però decidim que és possible després dels bonys d’ahir i fem que ens les arreglin. Amb les rodes arreglades ( o no) tirem cap a Yumurí. La carretera és espectacular; la platja, de sorra gris i l’aigua, com sempre, cristal.lina.
Arribats a lloc, uns quants lloguem una barquichuela per veure el el cañón i uns altres se’n van a la platja. Molt guai tot plegat.
Anem per agafar els cotxes però, sospitosament, una de les rodes està punxada o desinflada, vés a saber. Joder amb les rodes! Ens dóna una mica de mal rotllo perquè pensem que ens ho ha fet la gent d’allà. Mai ho sabrem.
Tornem cap a Baracoa i, apa, cap a la Coupet (som clients nº. 1). Els nens es queden amb les rodes i les nenes van a solucionar el tema de la casa de Santiago (com que hem decidit avançar l’arribada hem de parlar amb en Leo perquè ens busqui lloc).
Sopem cadascú a casa seva i quedem després al Malecón. Entre que és dissabte, i que són las fiestas del agua, el cumple de Fidel i las fiestas de la Asunción, hi ha un ambientasso tremendo. Fem un volt, comprem uns quadres (la Txell i l’Anna N., que són facilones) i ens instal.lem novament al Malecón, on l’Anna T. ens deleita amb unes ballaruques amb un espontani que ve a donar-nos conversa.
Marxem a dormir cap a les 12.

DIUMENGE 14 D’AGOST (BARACOA – SANTIAGO)

Sortim de Baracoa a quarts de 10 havent parat abans a la catedral per veure La Cruz de la Parna (encastada en llautó “para que no la roben”).
Enfilem per la carretera de La Farola, un port de muntanya semblant a la collada de Tosses però amb més pendent i més palmeres. Però la carretera és força bona i la fem tranquil.lament.
Parem a Guantánamo a fer un pipí a l’hotel (perquè de la coupet “está roto”) i quan no fa ni 5 minuts que hem passat la base nord-americana ens atura la poli.

Diàleg cotxe verd (P= Poli; A= Anna T.)
P: Pasaporte.
A: Tenga
P: Papeles del coche
A: Tenga
P: Visa
A: Tenga
P: Les tengo que notificar que han excedido el límite de velocidad.
A: Vaya
P: La placa dice 40 y usted iba fiiiuuuuu.
A: Vaya
P: Estamos?
A: Estamos

I ens apunta una cosa al contracte del cotxe i ens deixa marxar.

Diàleg cotxe blau (P= Poli; B= Bernat; T= Txell)
P: Papeles.
B: Los del coche o los nuestros?
P: Todos
B: Tenga
P: La conductora tendría que ser Vd. Y el coche lo lleva él.
T: Ya, es que como hemos hecho el puerto de La Farola me he mareado y por eso conduce él.
P: Pues descanse y cuando se encuentre mejor lo coge usted.
T: No, no, si ya me encuentro mejor!

Aix. Per sort, no les han notificado nada. Bueno, millor.

Arribem a Santiago cap a les 14.00. Ens instal.lem a les cases i anem a menjar alguna cosa a l’hotel Casa Granda, on tarden 2000 hores a fer-nos un bocatín de jamón y queso. I quina calor!!
Santiago ens agrada força de moment. Com que encara tenim cotxe decidim aprofitar-lo i marxem al Morro, la fortalesa de Santiago, que ens encanta: les vistes són espectaculars. De tota manera ens enganxa una tormenta bestial que fa que ens plantegem tornar-hi si tenim temps.
Després del Morro anem a Punta Gorda. És especial però força xulu. I cap a Santiago, una dutxa i a sopar!
Donem 1000 voltes, ens atabalen els jineteros i al final acabem agafant els cotxes i sopant unes pizzes i unes lassanyes al Melià (si ja ho deiem nosaltres que havíem d’acabar al Meliá).
Marxem a dormir a les 12.30.

DILLUNS 15 D’AGOST (SANTIAGO)

Esmorzem cadascú a casa seva i a les 9 ens trobem tots al Parque Céspedes.
Enfilem cap al santuari de la Caridad del Cobre. En tenim ganes!
El santuari està a 16 km de Santiago i quan falta poquet per arribar ens assalten els venedors ambulants perquè comprem flors, estàtues de la verge, espelmes...L’Anna T. i l’Anna N. compren espelmes per allò de la tradició.
Arribem al santuari. De fora ens agrada molt. Entrem i veiem les mil promeses (fins i tot la medalla del Sotomayor de les Olimpiades 2004) i pugem al pis de dalt a veure la Verge. Nostà mal però decidim que ens agrada més per fora que per dins.
Fem una volteta i a l’hora de marxar algú ens avisa que tenemos la goma del cotxe verd pinchada. Que raro! Doncs apa, a canviar-la.
Mentre els nens fan de machotes i la canvien, les nenes esperem les 5 enquibides dins el blau amb el nostre aire condicionat. El canvi i la distribució de cotxes queda així per la resta del dia. Nenes, blau; nens, verd.
Un cop canviada la roda i després d’un fracassat intent d’arreglar-la a una poncheria, decidim que ja ho farem després i ens anem a a la Gran Piedra acompanyats d’una pluja torrencial.
La Gran Piedra està al capdemunt d’una carretera hiperempinada, hiperenvoltada de frondosa vegetació i amb hiper de curves, que fa que la Txell es recordi de La Coma i rodalies. Finalment fem el cim, tot i que encara falta l’ascensión a la Gran Piedra en sí, 457 esglaons!!! Arribem rebufant a dalt de tot però ens quedem amb un pam de nas, no perquè no es vegi Jamaica ni Haití (que és el que posa a la guia) sinó perquè no es veu ni una merda! La boira i els núvols ho tapen tot.
Per ser que ningú volia dinar, ens fotem els obligatoris bocatines de jamón y queso (o queso solo, depèn) per dinar i després d’una frustrada intentona de trobar los cafetales marxem fins a Baconao. De camí veiem el parc de la prehistòria (que quina por més gran), la granjita Siboney, el acuario, el parque de atracciones (que quina por, també)...en fi, res destacable, bàsicament perquè està sol i desangelat.
De tornada, parem a veure els bufadors naturals i la pobra Txell, per intrèpida, s’amorra contra les roques.
Arribem per fi a Santiago i tornem al Morro, a fer fotos. Entrem gratis per allò de que “ya vinimos ayer, pero claro, con la lluvia...”, fem fotos, confirmem que el lloc és súper molón i baixem cap al centre.
Ens comprem unes cerveses i unes patates pringles “made in Cuba” i ens asseiem al Parque Céspedes a veure l’ambient. Com és lògic se’ns acosta tot déu. Destaquem:
Son españoles?
Sí.
Para ir a Madagascar?
Eing???? Bajando, a mano derecha El Xavi es descollona.
I...
Son vascos?
Sí, de Bilbao (és que ja estàvem una mica tips de conversa)
Ah, allí se habla moscovita, verdad?
Eing???

Marxem cap a casa a refer-nos una mica i a quarts de 10 estem sopant a Las Gallegas.
Fem un volt pels carrers adormits del centre i marxem a domir a les 23.00.

Viatge a Cuba 2005 (2a part)

DIJOUS 4 D’AGOST DE 2005: CIENFUEGOS

A les 9 som tots esmorzant a casa la Inés María, que és moníssima.
El Francesc, com que té defcon, es queda a casona i la resta, agosarats de nosaltres, sortim a fer un volt per la city. Quina CALOR!!!
Anem a la Plaza José Martí, la principal de la ciutat. Veiem la Catedral, el Teatro Terry (que visitem per dintre i presenciem l’assaig d’unes nenilles que es veu que fan un ball de festa de final de curs), alguna que altra botigueta de souvenirs, la calle 52 y la calle 32 fins trobar el malecón. Tot i la calor horrible la ciutat ens agrada força (que no ens senti el Francesc, que a ell li hem dit que no val res).
Després del nostre passeig ens quedem una estona en estat catatònic al menjador de la Inés María i finalment decidim anar a la platja. El Francesc es queda i el Xavi i la Marina es queden per fer-li companyia.
La resta marxem primer a dinar a Punta Gorda, a El Rápido (que per sorpresa de tots és rápido de veritat) i després anem a Rancho Luna, a la platja.
Pels que no vau venir, no us emocioneu: la platja és com Castelldefels però amb una aigua com la de la banyera. Com que a l’aigua no s’hi pot estar i al sol tampoc, lloguem una sombrilla i ens apilotem tots al trosset d’ombra que fa.
Quedem flipats amb: 1) El tràfic de nenetes joves amb homes europeus, amb la preceptiva intervenció del xulo de torn que arregla parelles i preus. 2) Amb els que volen lligar amb nosaltres: quieren jugar al volei? 3) Amb el pizzero de la platja que treu pizzes d’aquelles incomestibles de La Habana d’una caixa de Bucanero sota un sol de justícia. Ojjjj! 4) Amb les mames angleses, ballant i fent el patètic amb sendos cubanos. Que fort tot plegat!
Quan marxa tota aquesta penya, com que ja no tenim diversió, tornem cap a casa.
Ens trobem a la Marina, el Xavi i el Francesc comptant-se els pèls de les cames asseguts a terra al carrer. Pobres, que avorrits.
Després d’una dutxa, sopem a casa la Inés María i tenim una xerradeta molt interessant amb ella sobre “Él” i les seves conseqüències. Com que és tan mona, li regalem una samarreta i una robeta per la seva neboda i la invitem a venir amb nosaltres a prendre algo.
Anem a la terrassa del teatre Tomás Terry, que abandonem així que podem perquè el soroll de la música (flamenca, manda huevos) no ens deixa parlar i continuem la xerrameca en un banc de la plaça. Marxem a dormir a quarts d’una.

DIVENDRES 5 D’AGOST DE 2005: CIENFUEGOS – TRINIDAD

Després d’esmorzar a les 9, com sempre, deixem Cienfuegos. Petons i abraçades amb la Inés María i en Jose Manuel i a buscar la carretera de Trinidad.
Després d’una hora i mitja, havent aixafat un ocell, adelantat un camió inflamable i passar per un pont “atención peligro, puente en mal estado”, arribem a Trinidad.
Després de donar mil voltes buscant cases ens decidim per les que ens havia buscat en Leo (la Txell, el Bernat, el Xavi i la Marina, que ja li estant trobant el què a la causa cubana, s’allotgen en un CDR).
Al principi, Trinidad ens agobia una mica, fa moltíssima calor i el barri on dormim, maco no seria.
Dinem en una cafeteria, unes truitetes i uns paninis i decidim que el que millor que podem fer, donada la temperatura insuportable, és anar a fer una mica de siesta fins que el sol ens deixi tranquils.
A quarts de 6 ens tornem a enfilar pels carrers de Trinidad. És una ciutat molt bonica, colonial, amb carrers empedrats i cases colonials. Veiem la Plaza Mayor i els edificis que l’envolten, pugem al cerro de la ermita i veiem la vista de la ciutat. Una excursioneta molt xula. Fem unes quantes fotos i, quan baixem, ens asseiem a la Casa de la Música, on finalment estem frescos.
Donem unes quantes voltes per trobar un lloc per sopar. Esquivem a 40.000 jineteros, “¿quieren una paladar?”. Especial menció a la Martica, que la pobra, per insistir que no quedi.
Al final ens decidim per la paladar Estela però com que està en reparació pel ciclón, ens ensarronen i ens porten a una mena de casa –todo legal, no se preocupen -, que ens agrada tant que sortim cagant llets.
Finalment ens encandilem amb el restaurant Plaza Mayor (muy caro – pots comptar). La Txell i l’Anna T., que són molt intrèpides, es decideixen per uns camarons que resulta que estan boníssims.
Marxem a dormir a les 23.00

DISSABTE 6 D’AGOST (TRINIDAD)

A les 9 som esmorzant a la terrassa d’en Renier.
Agafem els cotxes i anem cap al Valle de los Ingenios. L’Anna N. té fins i tot palpitacions de l’emoció i el seu xasco és impressionant! Des del mirador de San Luis no és ni la meitat de bonica del que recordava (tot i que segueix sent molt maca).
Anem cap a la Torre Iznaga, la torre de vigilància dels esclaus. Pugem a la torre. La Txell, el Xavi i l’Ann T. tenen una mica de yuyu però pugen fins dalt com unos campeones.
A la baixada la Txell compra souvenir (vestit per la nebodeta) i la Marina un tapete pel cap.
Decidim no dinar a Iznaga i marxem a veure la casona Guachinango però com que no volem muntar a cavall ni res, marxem cap a la platja. Allà ja dinarem ( o no).
Arribem a Playa Ancón acompanyats d’uns pescadors que pugem a la carretera. Que si el hotel Ancón, que si el Grill Caribe...tot xapat per culpa del ciclón. Trobem una mena de xiringuito que està obert i diem aquí, aquí...pero no hay comida. Al final no tenim més remei que tornar a dinar a Trinidad.
Ens mengem uns perros i unes super hamburguesas amb patatones i cervesa i tornem a Playa Ancón. Aconseguim unes palmerillas a l’hotel Ancón i finalment ens banyem i estem una estona de patjiqui (sense beure res ni res, perquè claro, el ciclón...)
Tornem a Trinidad. Els homes marxen cap a casa i les nenes de compres. Comprem uns racaracas (= chequerés) i anem a prendre una coke a la Casa de la Música mentre el Bernat i el Xavi s’impregnen del discurs d’en Mancha Verde i de les notícies de ídem de ídem.
Sopem a la terrassa de can Renier. Per la nosatra sorpresa el menú ha canviat: potaje, seddo y pollo con arroz (que no falti) i patates bullides. Com que no ens agrada perdre passada li comprem uns souvenirs tot sopant a “mi tía que es artesana”.
Després de sopar, donem una volta en busca de la Canchánchara que, oh, nuestro gozo en un pozo, estava tancada. Optem per provar La Cueva, la disco de moda, en el Motel La Cueva, que molt de pas molt de pas no vindria.
Finalment ho trobem al quint cony i parqueamos en un lloc que hem de pagar llavors mateix perquè luego se me acumulan los carros. Vaya tela. Comencem a pujar cual si anessim a sopar a La Mola i arribem a La Cueva. Que 10 CUC per entrar, que si hombre, que si voy y me lo miro, que si regateo, que si bueno va, la mitad pero si se van a la una. Pos vale.
Entrem a un lloc que a qualsevol lloc seria una cova d’aquelles d’estalactites però que a Cuba és una disco. Mira tu. Però és molt xula. Fem uns dancings molt suats i marxem a dormir a quarts de 2.

DIUMENGE 7 D’AGOST (TRINIDAD – MORÓN...O NO)

Després d’esmorzar a can Renier i dels corresponents petons i abraçades, marxem cap a Morón. Ja queda menys per Cayo Guillermo! (I tant).
De camí cap a Morón parem a Sancti Spíritus (o Espiritus Santus segons algú). És molt xuli. Fa una calor de la hòstia però és molt xuli. Donem una volta pels carrerons, molt colonials i bufons, veiem el que s’ha de veure i canviem dinerets a una Cadeca.
Arribem a Morón. Ejem. Maco maco no seria. Vaja, que no ens agrada gens. Vaja, que nos desmoronamos tant que: Anna N: “Proposta indecent...” Hyundai blau: “Sí, sí, cap a Cayo Guillermo!”
Després de felicitar-nos mutuament per la nostra bona pensada sortim pitant a trucar a l’hotel per preguntar si podem arribar un dia abans. Pos que ens diuen que oka, que ya pueden venir. I sortim pitant.
Després de passar per un ALTO PEAJE, entrem a la carretera que ens porta als cayos, una màniga de mar que ens emociona força a tots.
Finalment, quan sembla que la carretera (i el món) s’ha acabat arribem al Sol Club Cayo Guillermo.
Fem un check-in sospitosament fàcil i ala! All inclusive. All all seria uns cocktails ejem ejem i un menjar ejem ejem. Però la piscina i la platja són molones i, de fet, això és del que es tractava.
Sopem pasta (al Bernat li cauen llàgrimes como puños) i ens asseiem a prendre la fresca (ai la fresca, diu!) a la piscina perquè l’ambient molt molt no motiva.
Després de mirar les estrelles i d’una breu incursió a la disco de l’hotel, a la qual hi ha literalment tres persones (oh si, una marcha en Cuba!) marxem a dormir a les nostres habitacions de 4 estrelles a les 23.15.

DILLUNS 8 D’AGOST (CAYO GUILLERMO)

Avui, dia lliure. Uns van a la platja, els altres dormen, els altres a esmorzar...i sol, platja, piscina i classes de salsa.
Estem bé, tranquils i disfrutant del dia. Dinem a “El Ranchón”, el restaurant de la platja. Migdia de siesta i a la tarda més salsa i més platja.
Abans de sopar ens truquen perquè anem a recepció a resoldre un problema amb les habitacions: que si no han hecho el check-in, que si paguen mil millones, que si ahora viene el de la agencia (eing?), que si regategem el preu...quedem demà a les 12.30 per resoldre-ho tot plegat.
Sopem al bufet perquè el restaurant està complet: “Le reservo para el martes?” “Pos no cal, gracias”
Havent sopat anem a un garito de la platja a prendre algo però ens hi estem 5 minuts perquè està ple de hooligans anglesos amb camises de palmeres.
Anem a dormir a les 23.00

DIMARTS 9 D’AGOST (CAYO GUILLERMO – CAMAGÜEY)

Ens llevem tranquils perquè fins a les 12.00 no hem de ser a recepció.
L’Anna N., que té predilecció per comprovar els sistemes sanitaris d’arreu del món, fa una visita en tres tandes al puesto médico de l’hotel perquè li treguin uns taps de “serumen” de les orelles, mira tu, per què fer-ho a Sabadell si li poden fer a Cuba?
Finalment, amb les orelles netes, les habitacions pagades ( a preu de regateo però a la noia de l’hotel perquè el de l’agència viene en motorín y como llueve va a llegar tarde) i el cotxe carregat, fem un dinar clandestí a base de perros i plàtans, aprofitant que ens han deixat quedar la pulsera (mira que són espessos, els pobres).
Sortim de Cayo Guillermo abans que ens facin fora a patades y deshacemos lo andado pels volts de les 14.00.
Arribem a Camagüey a quarts de 6. Té bona pinta. Trobem la casa que ens ha buscat en Leo, can Rafa, que ens mola mazo però està completa (ohh). En Rafa ens busca unes altres cases, que matar no maten però ens les quedem per no donar més voltes.
Amb l’allotjament resolt marxem al centre. Prenem una coca-cola de veritat a La Galeria i marxem a sopar a una paladar que ens ha recomanat en Rafa.
Marxem a dormir a les 23.30.

DIMECRES 10 D’AGOST (CAMAGÜEY – HOLGUÍN)

Després d’un esmorzar una mica ejem (amb mantega...rosa?) que gairebé deixem intacte (no comieron nada? Nooo, es que tenemos los estómagos un poco bailarines) marxem a veure Camagüey.
Visitem la Iglesia de la Merced, tot il.lustrats per la guia del lugar, una iaia que té 1000 anys que ens ensenya les catacumbes (ojo catacumbes...les nostres cares són un poema) i el claustre.
Donem voltes pel centre. Anem a veure un agromercado enorme, que vindria a ser la Boqueria però a la cubana...curiós de veure, però intentant no pensar que la carn que veiem allà sota aquell sol de justícia és la que mengem nosaltres. Visitem l’Hospital San Juan de Dios i pugem al mirador, no sense abans haver jurat amor etern a un home perquè ens guardi el cotxe (hem vist un senyor mirant-se les nostres gomas amb molt d’interès).
La calor és horrible. Busquem la casa Finlay per dinar però resulta que només està obert el memorial, la cafeteria no. I com que el memorial, molt d’interès no desperta marxem a la Plaza San Juan de Dios un altre cop i ens mengem uns bocatines de jamón y queso (per variar), acompanyats d’uns ganxitos revinguts i uns manises remullits.
Tots xulus nosaltres baixem amb els cotxes al centre i al final de la calle República ens atura un poli: (P=Poli, N=Nosaltres) P: La documentación del coche. N: Tenga. P: Vdes. han violado el artículo 154.29.3. N: Ahhh. P: Está prohibido transitar por la calle República en vehículo de motor.N: Ahhh. P: Son 10 dólares de multa pero no se los voy a cobrar. N: Ahhh (mira qué majo el poli). Y por qué otras calles no se puede circular? P: Sólo por esta. N: Ahhh.
Recollim els bàrtols i marxem cap a Holguín. De camí ens enganxa una pluja torrencial que fa que tardem més de lo normal en arribar.
Un cop a Holguín busquem la casa que en teoria ens havia reservat en Leo però que a la pràctica està completa. Al final ens reparteixen en 3 cases.
Holguín de moment no ens mata però ves per on, trobem un restaurant la mar de pijo que ens adjudiquem per sopar.
Anem a sopar sobre les 23.00

DIJOUS 11 D’AGOST : CUMPLE DE LA MARINA (HOLGUÍN – BANES)

Avui no esmorzem. Tenim camí llarg fins a Banes.
Parem a un Rápido a esmorzar, galetones, sucs i, apa, carretera i manta!
Sobre les 11 som a Banes. Ens reparteixen en 3 cases (el Francesc i l’Anna A. en una casa en construcción, que en prou feines té parets i sostre) i, un cop col.locadets marxem cap a Guardalavaca.
Arribem al restaurant que ens han recomanat, “El Cajuelo”. El lloc ens encanta i com que l’ocasió s’ho val ens quedem i mengem llagosta i camarones. Quin lujazo!
Havent dinat marxem a la platja de Guardalavaca. És preciosa i està pleníssima de gent cubana passant un bon dia de platja. Ens instal.lem sota un arbre i ens banyem, per primera vegada des que hem arribat a Cuba, en aigua fresqueta (fresqueta, tampoc per gelar-se). Com que ens agobien les formigues ens traslladem sota una sombrilla de palla i estem tranquils i de xerrameca durant una bona estona, fins ben entrada la tarda.
Tornem a Banes i fem sopar de cumple a casa la Marina i el Xavi. Sopem de conya, tot i la presència d’en Eulogio, el gosset de la casa, que incomoda a més d’un.
Regalitos per la cumpleañera i tertúlia al pati de la casa.
Anem a dormir a les 23.00

Viatge a Cuba 2005 (1a part)

DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2005: COMENÇA EL VIATGE!!!

Quedem a les 10.15 a l’estàtua d’en Botero.
Emboliquem motxilles i facturem en un santiamén.
A la cua del control de seguretat ens trobem el Felip Puig (visca l’Estatut!) i la segurata es mor d’enveja (anda que no os lo vais a pasar bien en Cuba!)
A l’avió, l’Anna T. i l’Anna N., al haver pagat més, tenen uns seients super molons amb espai ambient – discotheque, i la pobra Anna A. sola com una mussola. Sort que al final una pobra bona fe li canvia el lloc.
Poc abans d’aterrar, després de només 8 hores de vol, esmorzem uns cigronets i nos abrochamos los cinturones: HEM ARRIBAT A CUBA!!
A La Habana, tot, tret de les maletes que les hem d’esperar hores tot resant en silenci, tot és fàcil: un taxi – van de van d’aquelles que volíem nosaltres però que no n’hi havien, ens deixa al c/Cristo entre Teniente Rey y Muralla: al Colonial Daniel (però està bé de veritat? Pregunta lògica tenint en compte l’aspecte exterior de l’edifici, glups!)
En Daniel ens té preparades 3 habitacions que ens agraden força i on de seguida ens trobem com a casa.
Després d’anar a comprar unes aigüetes a ca en Panadero (que bonico!) marxem a dormir rebentats quan per nosaltres són les 5 del matí (11 de la nit hora cubana).

DIUMENGE 31 DE JULIOL DE 2005: LA HABANA

El jet lag ens té fatal i a les 5.30 del matí fem una festa de pijamas a l’habitació del mig.
Després d’una educada invitació tipus: “si provéssim de tornar a dormir igual dormiríem”, reprenem el son i ens llevem a les 8. El Daniel ens té l’esmorzar preparat: mango, síndria, plàtan, pa “torrat”, suc de mango marca “que me cago” i ous per en Bernat, que és un sibarita.
Esmorzem mentre el Nelson i el Rainier (l’excepció cubana, no parlava per no ofendre) ens esperen al carrer.
Comencem la ruta per La Habana Vieja sota un sol de justícia: la Plaza de Armas, la Plaza Francisco de Asís, la Plaza de la Catedral (amb visita a l’interior de la catedral), la Bodeguita del Medio i el Capitoli (o capitell para los amigos), que visitem per dins.
Després, anem cap a Centro Habana, al callejón de Hamel, a sentir rumba i a suar com autèntics porquets (pregunteu si no a la Txell, l’Anna A. i el pobre Francesc).
Marxem del callejón perquè no aguantem més la calor i tirem cap al Malecón, ja teníem ganes de veure’l! De camí, un amable venedor ens dóna el dia amb un agradable piropo: “compren frutas y vegetales para bajar de peso!”. Molt macu. Molt.
Caminem pel Malecón fins al Vedado, ens passem pel forro al venedor i dinem mig pollastre fregit amb patates en un local molt cubà (i sobretot molt fresc) amb la música a tota castanya i on ens fan pagar per anar al lavabo (clar, és que gairebé ens renten les mans).
Prenem postres a Coppelia, la famosa geladeria cubana. Ens quedem flipats quan veiem que està separats per cubans i per guiris. Ens mengem uns rizados de chocolate i marxem a fer pipi a l’Hotel Nacional (és que som molt fins nosaltres). Molt molón i ens serveix per recuperar forces i prendre una mica la fresca (la de l’aire condicionat, clar).
Del Nacional, cap al Malecón una altra vegada i segons tots els pronòstics, l’Anna T. (està bééé, i l’Anna N. també) ens trobem al primer conegut del viatge: l’Helga Reig, fent-se fotos al malecón amb un peazo de cubano que resulta que és el seu marit.
Al Malecón comença a ploure i la pluja ens acompanya fins a casa, on ens refresquem (és un dir) i ens preparem per anar al Cañonazo al Castillo de la Cabaña.
Nelson, ¿y cómo vamos hasta allá? Con el camello. Ahhhh. Camello = bus buturut amb una cabina de camió que impressiona molt perquè sembla que s’hagi de partir per le meitat en qualsevol moment. (Incís: la gent molt educada: “quién es la última persona?” Nosaltres: “nosotros”. La gent: “gracias”. I arriba el camello i tots a córrer tipologia maricón el último. Molt curiós). No hi ha ni un sol turista a part de nosaltres (és que mira que som intrèpids). La Txell i la Marina són testimonis d’una conversa fascinant entre dos cubans: “De dónde son?” “Alemanas o finlandesas por lo que hablan”. “Buen momento para robar carteras”. Glups!
Arribem al castell (sí, vius) i es posa a ploure, mira que bé. Però el Rainier, que és previsor, porta un jerseiet de màniga llarga per si refresca. Hi ha molta gent i el lloc és força xulu. Després d’esperar una estona comença la ceremonia del cañonazo, que no és ben bé el Buckingham Palace però va per aquí més el boom del canó.
Sortim depressa i tornem amb guagua, un trasto més normal que el camello però també més ple. Sortim a pressió quan ens diu el Nelson i sopem en una terrasseta 5 bocadillos de jamón y queso y 3 pollos. Retransmissió del pedido:Nosalres: “Y traiga también un plato de patatas fritas”. L’home: “Las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Ya, ya, pero sólo un plato de patatas, sin el pollo”. L’home: “Pero las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Bueno, pues traiga pollo”.
Després de sopar anem al Rosalia de Castro, però ens decepciona bastant i marxem a dormir destrossats.

DILLUNS 1 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA)

A les 9 som esmorzant: ja li estem agafant el gustillo als esmorzars d’en Daniel.
Comença l’odissea: cap a l’hotel Sevilla a mirar lo del cotxe. Fem 3 hores de cua simultània: Xavi, Marina i Anna T. al cotxe i en Bernat a la Cadeca. Ni una cosa ni l’altra serveix per res. Al cotxe: que aún no tenemos las reservaciones para el miércoles i a la Cadeca que encara fan cua ara.
Acabem canviant centimets a un banc de La Habana Vieja que resulta que no nos cambiarán porque no llevamos el pasaporte però que al final ens canvien no sabem ben bé per què. Canviem mil milions de pesos cubans i ens asseiem al terra del banc (que s’ha d’aprofitar la fresca de l’aire condicionat) per repartir-los.
Ens trobem amb en Nelsons sense el príncipe Rainiero a la Bodeguita del Medio i ens prenem uns mojitos tipus privé servits per en Ernesto, alias Ricky Martin. Molt simpàtic ell.
Increïble pero cierto, anem al China Town de La Habana, que té portes d’aquelles xines i tot. I és ultra cutre. Però de lo més cutre que hem vist a La Habana, que ja és dir.
Dinem en un restaurant xino amb farolillos vermells. Molts xinos no és que hi hagi però porten un batín d’aquells vermells que porten els xinos i al final, oh sorpresa, apareix un xino de veritat.
Havent dinat agafem 2 taxis d’aquells d’abans. Però d’abans d’abans: un Pontiac del 57 i un Chevrolet Impala del 60. Ens porten fins al Barri de Miramar, passant per la 5ª Avenida on veiem les ambaixades. Anem a la Plaza de la Revolución i ens fem unes foticos tot suant la cansalada i el cul (gràcies als fabulosos seients d’escai del taxi).
Anem cap a casa, ens refresquem i coneixem a en Alberto Piñeiro, un amic molt amic d’en Fidel que ens fa un speech molt interessant d’una hora sobre Cuba totalment diferent al discurs del Nelson.
Marxem cap a la Plaza de Armas tot passant per la calle del Obispo, molt “pija” ella. La plaça està molt maca i trobem el museu d’Història Natural, on pugem al mirador a prendre un trago i a veure la posta de sol. Molt molón.
Volem sopar i ens aventurem a una pizza callejera. Sense comentaris. Però clar, per 25 cèntims que val a sobre voldrem que estigui bona.
Donem un garbeo pel barri, ens asseiem al Malecón, prenem una mica la fresca (fresca? Quina fresca?) i marxem a dormir, no sense abans saquejar un bar i endur-nos totes les aigües que tenien.
Arribem a casa a les 22.50, rebentats i acalorats (per variar)


DIMARTS 2 D’AGOST DE 2005: LA HABANA

Com sempre, a les 9 som esmorzant.
Després de saludar el nostre panadero cual adolescentes en plena edat del pavo anem a fer un walking tour per La Habana Vieja.
Passem per l’estació de trens. Dels tres trens anunciats a les pantalles, la cosa queda així: un tren porta un retard de 5 hores, un altre tren està cancel.lat. i l’altre està pendent de confirmar que arribi. Deu n’hi do.
D’allà marxem cap a la casa natal de José Martí, la Iglesia de la Merced, que té un claustre impressionant i la Iglesia del Espíritu Santo. Aquí coneixem un noi, que treballa voluntari a la parròquia, amb qui tenim una conversa molt interessant sobre el país i la seva particular “mancha verde”. Una altra vegada, un discurs molt diferent del de l’Alberto Piñeiro i més semblant al d’en Nelson, tot i que més ben fonamentat. Ens dóna una tarja perquè hi portem els medicaments que ens sobrin abans de marxar de Cuba i ens sembla molt bona idea. Xerra que te xerraràs que arribem tard al Floridita, on havíem quedat amb el Nelson.
Ens prenem uns daiquiris boníssims (bé, només la Txell i la Marina) i passem una estona ben agradable xerra que te xerra.
Contra tot pronòstic, l’Anna N. troba líquid per les lentilles en una òptica que encara no hem acabat d’entendre.
Dinem al Restaurant Hanoi. Una altra retransmissió de pedido. Xavi: “Yo quiero pollo con arroz”. L’home: “se nos ha terminado”. Xavi (que ja es va quedant amb la copla cubana): “Y arroz con pollo hay?” L’home: “sí, eso sí hay”. Pos vale.
Després de dinar anem cap al Museo de la Revolución on, a part d’impregnar-nos de propaganda castrista i viva la revolución i tot això, ens morim de calor (especial menció al Francesc, que està a punt de soponcio). Nelson: Qué significa Lanatutu? Xavi: es una tribu, la de los lanatutus. Nelson: ahhh
Sortint del museu anem al centre comercial Harris Brothers, on quedem completament flipats amb el que tenen i amb els preus! Exemple: un tetrabrick de suc, 5 dòlars o unes bambes 50! I un cubà cobra una mitja de 12 dòlars al mes. És grotesc!
Prenem un mojito al O’Reilly i després les nenes marxem de souvenirs i els nens se’n van cap a casa.
Fem una intentona per sopar al Centro Asturiano Los Nardos però com que està atiborrat de gent ho canviem per una paladar on ens porta el Nelson. Ràpids el que seria ràpids no són. Sort que estem frescos i la cambrera és super simpàtica (irònic les dues coses, eh?).
El Nelson ens parla de religió, d’informàtica, de pelis i ens adonem que sap de tot. (Mazinger Z? No, Mazinger normal). Ens morim de riure i després de 3 hores de sopar marxem cap al malecón.
Està atiborrat de gent i nosaltres, cual lugareños, ens asseiem a prendre un PLANCHAO amb cola invitats pel Nelson.
Després d’uns estranys incidents que no acabem d’entendre, marxem cap a casa en taxi a les 12.30.

DIMECRES 3 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA – CIENFUEGOS)

A les 9 som esmorzant.
Arreglem motxilles, paguem a en Daniel i marxem a l’Hotel Sevilla a buscar els cotxes (anem-hi amb temps per si hi ha algun contratemps...)
Doncs a les 10.30 som a l’hotel en qüestió. Ens posem molt contents perquè gairebé no hi ha cua. Pensem: mira que bé, igual guanyem temps i tot. Pos no. No tenían el coche para las 12? Pues vuelvan a las 12. Ens quedem amb un pam de nas, més si comptem que “ya he dado todos los coches de la lista, ustedes son los últimos”. Pues casi que dénoslos, no? Pos no, a esperar-se 1 hora i mitja al hall de l’hotel. Aprofitem per canviar diners i escriure algunes postals.
A les 12 en punt estem altra vegada al garito del cotxe. El Bernat, la Marina i la Txell fan el papeleo mentre els altres encarreguen uns paninis de pernil i formatge per emportar al bar de l’hotel.
Després de les corresponents apostes tipus què tindrem abans, els cotxes o els bocatas, en mitja hora ho tenim tot resolt: 8 paninis i dos flamants coches medios Hyundai Accent. Fem un prec intern perquè ens durin tot el viatge. Ens trobem uns espanyols asseguts a terra jugant a cartes esperant un cotxe de lloguer, em sembla que encara juguen a cartes, pobres.
Tornem a can Daniel a buscar les motxilles (que si no et posis pel carril bus, que si el Bernat fent marxa enrera al mig de La Habana...)
Dinem abans de marxar els paninis del Sevilla (que al Francesc li han agradat molt) i au, carretera i manta.
Agafem el túnel de La Habana per sortir de la ciutat. Veiem un primer lletrero: CIENFUEGOS. Ens emocionem molt i sortim. Cagada! Donem la volta i tirem enrera un altre cop. Preguntem al poli que vigila el garito de l’autopista, que ens fa donar la volta i ens diu ell tot convençut: vayan todo recto y ya verán el cadtel que pone Autopista Nacional y después todos los nombres de los pueblos: Cienfuegos, Santa Clara...Doncs encara el busquem. L’únic que trobem són cartells tipus viva la revolución y los niños cubanos no se mueren, fet que ens fa aturar-nos i preguntar a un altre poli, alias el ligón de la A1, que li diu a l’Anna T. de tot. De tot vol dir, qué linda sonrisa, qué lindos ojos, qué lindos pechos...Uaaa! A partir d’aquí li adjudiquem el títol de Miss Tetas Lindas. Finalment enfilem per l’autopista després de preguntar a cada poli que trobem (Anna, ensenya les tetes) ja que no hi ha ni un putu lletrero. NI UN.

Després de tres hores i mitja de viatge per unes autopistes per les que no hi passa ni déu, arribem a Santa Clara i decidim anar directes cap al Memorial del Che. Just quan arribem comença a ploure, vaya por Dios, així que ens quedem tancats al cotxe esperant que pari el xaparrón. Especial menció a a la precisió mil.limètrica dels polis que ens fan moure el cotxe perquè surt un centímetre a la calçada (comptant que no hi ha absolutament ningú més , doncs home, té el seu punt).

El memorial és molt xulo, molt solemne. No sabem ben bé per què, no ens deixen fer fotos a l’esquena de l’estàtua del Che però com que ja ens estem acostumant a la forma de fer cubana, tampoc intentem preguntar per què.

Tenim el primer defcon: el Francesc. El pobre treu el panini i la primera papilla i es queda blanc com el paper...poretico!!

Marxem cap a Cienfuegos. Anem directes a ca l’Elias, la casa que ens ha recomanat en Leo. Les nostres cares són un poema quan ens adonem que la casa de l’Elias en qüestió està en un edifici tipus Bronx en un barri tipus ídem. L’Anna T. no vol ni baixar del cotxe! La Txell, el Xavi, el Francesc (tot i el defcon) i l’Anna N. pugen a veure què. La Txell i l’Anna N. no poden dissimular la seva immensa alegria quan ens diuen que no és allà. Ahhh, ¿no es aquí? En Elías ens porta a casa en José Manuel i a casa la Inés María. Ens agraden força i ens quedem (tot i que la decoració de can José Manuel és digna d’estudi...coordinats de flors i ratlles de tots colors i posters de paies tipus samantha fox en biquini per les parets). L’Anna N. trenca una figureta de porcellana que en Jose Manuel té a la tauleta del menjador i el pobre té un disgust!! (clar, perquè la figureta era maca).

Aparquem al Francesc i al seu defcon i anem a sopar a una paladar on ens porta en Jose Manuel. Molt xulu i molt fresquet (ji ji). I el plàtan fregit està per morir-se de bo.

Anem a dormir a les 12.00

Hotels inusuals III / Hoteles inusuales III

Vale, si algú té nassos que hi vagi i després m’ho expliqui.
http://www.icehotel-canada.com/es/index.es.php
http://www.icehotel.com/

Vale, si alguien tiene narices que vaya y luego me lo cuente.
http://www.icehotel-canada.com/es/index.es.php
http://www.icehotel.com/

Hello Kitty everywhere

Em permeto una petita llicència friqui però no em digueu que no és mono aquest llibre de viatges :-)

http://www.amazon.com/Hello-Kitty-Everywhere-Kate-Williamson/dp/0810949385/ref=pd_bbs_sr_2?ie=UTF8&s=books&qid=1201619989&sr=1-2



Me permito una pequeña licencia friqui pero no me digáis que no es monísimo este libro de viajes :-)

http://www.amazon.com/Hello-Kitty-Everywhere-Kate-Williamson/dp/0810949385/ref=pd_bbs_sr_2?ie=UTF8&s=books&qid=1201619989&sr=1-2

BAILA CUBA

Ai, que guai! Us imagineu? Uns dies a La Habana aprenent a ballar salsa. Jo hi vull anar!! Tutusaus, t’apuntes? :-)
http://www.salsa-in-cuba.com/esp/curso-salsa-con-alojamiento.htm

Ay qué guay! Te imaginas? Unos días en La Habana aprendiendo a bailar salsa. Yo quiero ir!!
http://www.salsa-in-cuba.com/esp/curso-salsa-con-alojamiento.htm

Llibres de viatges / Libros de viajes

Us deixo un enllaç a una pàgina de literatura de viatges. Jolín, jo els vull tots…
http://www.viatgeaddictes.com/es/llibres.php#llibres


Os dejo un enlace a una página de literatura de viajes. Jolín, yo los quiero todos…
http://www.viatgeaddictes.com/es/llibres.php#llibres

Mil llocs / Mil lugares

Em mola.Si algun dia no sabeu què regalar-me...

http://www.altair.es/index.php?id=42&tx_ttproducts_pi1[backPID]=39&tx_ttproducts_pi1[product]=95299&cHash=6748df4bfa


Me mola. Si alguna vez no sabéis qué regalarme...
http://www.altair.es/index.php?id=42&tx_ttproducts_pi1[backPID]=39&tx_ttproducts_pi1[product]=95299&cHash=6748df4bfa

Paraules / Palabras

Les paraules més boniques del castellà, segons una enquesta:

En primer lloc, amor
En segon lloc, libertad
En tercer lloc, paz

Una mica tòpic, no?
Si voleu saber quines són les 26 més votades:
http://www.escueladeescritores.com/palabra-mas-bella

Per mi, les més maques de la llista són libélula, azahar, susurro, sonrisa i mandarina





Las palabras más bonitas del castellano, según una encuesta:

En primer lugar, amor
En segundo lugar, libertad
En tercer lugar, paz

Un poco tópico, no?
Si queréis ver las 26 palabras más votadas:
http://www.escueladeescritores.com/palabra-mas-bella

Para mí, las más bonitas de la lista son libélula, azahar, susurro, sonrisa y mandarina

Marraqueix / Marrakech

L’any passat, pel pont de l’1 de maig vaig tenir la sort de fer una escapadeta a Marraqueix, amb la meva germana i una amiga. És una ciutat preciosa, vam tenir un temps fantàstic i tot va anar sobre rodes. L’hotel no era cap cosa de l’altre món, en teoria un 4 estrelles, però vingut a menys, però estava relativament ben situat (una excursió en línia recta d’uns 20 minuts a peu fins a la Koutubia, en ple centre) i ens va sortir molt barat.
Us deixo unes adreces i també unes fotos:

http://www.darmoha.ma/ Per a un sopar especial, en un entorn privilegiat, sobretot si sopeu a la terrassa.
http://www.tripadvisor.es/Hotel_Review-g293734-d309047-Reviews-Nassim_Hotel-Marrakech.html Crítiques de l’hotel (Hotel Nassim)
http://php.terra.com/turismo/templates/place.php?l=es&place=203963&destination=183 DAR CHERIFA, Cafè literari amagat als carrers de la Medina. Ideal per a fer un descans i prendre un tè de menta
http://www.vascomag.com/spip.php?article1211 Restaurant Chez Chegrouni, a la plaça Jemaa el Fna. Lloc humil i molt barat però fan els millors cous-cous i tajines del món.
http://elmundoviajes.elmundo.es/elmundoviajes/noticia2.html?seccion=libro&nombre=1012497408 I afegeixo aquest llibre, que em sembla que pot ser interessant.

FOTOS: share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGCg

El año pasado, para el puente del 1 de mayo tuve la suerte de escaparme a Marrakech, con mi hermana y una amiga. Es una ciudad preciosa, tuvimos un tiempo fantástico y todo fue sobre ruedas. El hotel no era nada del otro mundo, en teoría un 4 estrellas pero bastante venido a menos, pero estaba relativamente bien situado (un paseo en línea recta de unos 20 minutos a pie hasta la Koutubia, en pleno centro) y nos salió muy barato.
Dejo direcciones y fotos:

www.darmoha.ma Para una cena especial en un entorno privilegiado, especialmente si cenáis en la terraza.
http://www.tripadvisor.es/Hotel_Review-g293734-d309047-Reviews-Nassim_Hotel-Marrakech.html Críticas del hotel (Hotel Nassim)
http://php.terra.com/turismo/templates/place.php?l=es&place=203963&destination=183 DAR CHERIFA, Café literario escondido en las calles de la Medina. Ideal para un descanso y un té a la menta.
http://www.vascomag.com/spip.php?article1211 Restaurante Chez Chegrouni, en la plaza Jemaa el Fna. Sitio humilde y muy barato, hacen los mejores cous-cous y tajines del mundo!
http://elmundoviajes.elmundo.es/elmundoviajes/noticia2.html?seccion=libro&nombre=1012497408 Añado este libro, que me parece que puede ser interesante.
FOTOS: http://share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGCg&emid=sharshar&linkid=link5