Viatge a Cuba 2005 (1a part)

DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2005: COMENÇA EL VIATGE!!!

Quedem a les 10.15 a l’estàtua d’en Botero.
Emboliquem motxilles i facturem en un santiamén.
A la cua del control de seguretat ens trobem el Felip Puig (visca l’Estatut!) i la segurata es mor d’enveja (anda que no os lo vais a pasar bien en Cuba!)
A l’avió, l’Anna T. i l’Anna N., al haver pagat més, tenen uns seients super molons amb espai ambient – discotheque, i la pobra Anna A. sola com una mussola. Sort que al final una pobra bona fe li canvia el lloc.
Poc abans d’aterrar, després de només 8 hores de vol, esmorzem uns cigronets i nos abrochamos los cinturones: HEM ARRIBAT A CUBA!!
A La Habana, tot, tret de les maletes que les hem d’esperar hores tot resant en silenci, tot és fàcil: un taxi – van de van d’aquelles que volíem nosaltres però que no n’hi havien, ens deixa al c/Cristo entre Teniente Rey y Muralla: al Colonial Daniel (però està bé de veritat? Pregunta lògica tenint en compte l’aspecte exterior de l’edifici, glups!)
En Daniel ens té preparades 3 habitacions que ens agraden força i on de seguida ens trobem com a casa.
Després d’anar a comprar unes aigüetes a ca en Panadero (que bonico!) marxem a dormir rebentats quan per nosaltres són les 5 del matí (11 de la nit hora cubana).

DIUMENGE 31 DE JULIOL DE 2005: LA HABANA

El jet lag ens té fatal i a les 5.30 del matí fem una festa de pijamas a l’habitació del mig.
Després d’una educada invitació tipus: “si provéssim de tornar a dormir igual dormiríem”, reprenem el son i ens llevem a les 8. El Daniel ens té l’esmorzar preparat: mango, síndria, plàtan, pa “torrat”, suc de mango marca “que me cago” i ous per en Bernat, que és un sibarita.
Esmorzem mentre el Nelson i el Rainier (l’excepció cubana, no parlava per no ofendre) ens esperen al carrer.
Comencem la ruta per La Habana Vieja sota un sol de justícia: la Plaza de Armas, la Plaza Francisco de Asís, la Plaza de la Catedral (amb visita a l’interior de la catedral), la Bodeguita del Medio i el Capitoli (o capitell para los amigos), que visitem per dins.
Després, anem cap a Centro Habana, al callejón de Hamel, a sentir rumba i a suar com autèntics porquets (pregunteu si no a la Txell, l’Anna A. i el pobre Francesc).
Marxem del callejón perquè no aguantem més la calor i tirem cap al Malecón, ja teníem ganes de veure’l! De camí, un amable venedor ens dóna el dia amb un agradable piropo: “compren frutas y vegetales para bajar de peso!”. Molt macu. Molt.
Caminem pel Malecón fins al Vedado, ens passem pel forro al venedor i dinem mig pollastre fregit amb patates en un local molt cubà (i sobretot molt fresc) amb la música a tota castanya i on ens fan pagar per anar al lavabo (clar, és que gairebé ens renten les mans).
Prenem postres a Coppelia, la famosa geladeria cubana. Ens quedem flipats quan veiem que està separats per cubans i per guiris. Ens mengem uns rizados de chocolate i marxem a fer pipi a l’Hotel Nacional (és que som molt fins nosaltres). Molt molón i ens serveix per recuperar forces i prendre una mica la fresca (la de l’aire condicionat, clar).
Del Nacional, cap al Malecón una altra vegada i segons tots els pronòstics, l’Anna T. (està bééé, i l’Anna N. també) ens trobem al primer conegut del viatge: l’Helga Reig, fent-se fotos al malecón amb un peazo de cubano que resulta que és el seu marit.
Al Malecón comença a ploure i la pluja ens acompanya fins a casa, on ens refresquem (és un dir) i ens preparem per anar al Cañonazo al Castillo de la Cabaña.
Nelson, ¿y cómo vamos hasta allá? Con el camello. Ahhhh. Camello = bus buturut amb una cabina de camió que impressiona molt perquè sembla que s’hagi de partir per le meitat en qualsevol moment. (Incís: la gent molt educada: “quién es la última persona?” Nosaltres: “nosotros”. La gent: “gracias”. I arriba el camello i tots a córrer tipologia maricón el último. Molt curiós). No hi ha ni un sol turista a part de nosaltres (és que mira que som intrèpids). La Txell i la Marina són testimonis d’una conversa fascinant entre dos cubans: “De dónde son?” “Alemanas o finlandesas por lo que hablan”. “Buen momento para robar carteras”. Glups!
Arribem al castell (sí, vius) i es posa a ploure, mira que bé. Però el Rainier, que és previsor, porta un jerseiet de màniga llarga per si refresca. Hi ha molta gent i el lloc és força xulu. Després d’esperar una estona comença la ceremonia del cañonazo, que no és ben bé el Buckingham Palace però va per aquí més el boom del canó.
Sortim depressa i tornem amb guagua, un trasto més normal que el camello però també més ple. Sortim a pressió quan ens diu el Nelson i sopem en una terrasseta 5 bocadillos de jamón y queso y 3 pollos. Retransmissió del pedido:Nosalres: “Y traiga también un plato de patatas fritas”. L’home: “Las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Ya, ya, pero sólo un plato de patatas, sin el pollo”. L’home: “Pero las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Bueno, pues traiga pollo”.
Després de sopar anem al Rosalia de Castro, però ens decepciona bastant i marxem a dormir destrossats.

DILLUNS 1 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA)

A les 9 som esmorzant: ja li estem agafant el gustillo als esmorzars d’en Daniel.
Comença l’odissea: cap a l’hotel Sevilla a mirar lo del cotxe. Fem 3 hores de cua simultània: Xavi, Marina i Anna T. al cotxe i en Bernat a la Cadeca. Ni una cosa ni l’altra serveix per res. Al cotxe: que aún no tenemos las reservaciones para el miércoles i a la Cadeca que encara fan cua ara.
Acabem canviant centimets a un banc de La Habana Vieja que resulta que no nos cambiarán porque no llevamos el pasaporte però que al final ens canvien no sabem ben bé per què. Canviem mil milions de pesos cubans i ens asseiem al terra del banc (que s’ha d’aprofitar la fresca de l’aire condicionat) per repartir-los.
Ens trobem amb en Nelsons sense el príncipe Rainiero a la Bodeguita del Medio i ens prenem uns mojitos tipus privé servits per en Ernesto, alias Ricky Martin. Molt simpàtic ell.
Increïble pero cierto, anem al China Town de La Habana, que té portes d’aquelles xines i tot. I és ultra cutre. Però de lo més cutre que hem vist a La Habana, que ja és dir.
Dinem en un restaurant xino amb farolillos vermells. Molts xinos no és que hi hagi però porten un batín d’aquells vermells que porten els xinos i al final, oh sorpresa, apareix un xino de veritat.
Havent dinat agafem 2 taxis d’aquells d’abans. Però d’abans d’abans: un Pontiac del 57 i un Chevrolet Impala del 60. Ens porten fins al Barri de Miramar, passant per la 5ª Avenida on veiem les ambaixades. Anem a la Plaza de la Revolución i ens fem unes foticos tot suant la cansalada i el cul (gràcies als fabulosos seients d’escai del taxi).
Anem cap a casa, ens refresquem i coneixem a en Alberto Piñeiro, un amic molt amic d’en Fidel que ens fa un speech molt interessant d’una hora sobre Cuba totalment diferent al discurs del Nelson.
Marxem cap a la Plaza de Armas tot passant per la calle del Obispo, molt “pija” ella. La plaça està molt maca i trobem el museu d’Història Natural, on pugem al mirador a prendre un trago i a veure la posta de sol. Molt molón.
Volem sopar i ens aventurem a una pizza callejera. Sense comentaris. Però clar, per 25 cèntims que val a sobre voldrem que estigui bona.
Donem un garbeo pel barri, ens asseiem al Malecón, prenem una mica la fresca (fresca? Quina fresca?) i marxem a dormir, no sense abans saquejar un bar i endur-nos totes les aigües que tenien.
Arribem a casa a les 22.50, rebentats i acalorats (per variar)


DIMARTS 2 D’AGOST DE 2005: LA HABANA

Com sempre, a les 9 som esmorzant.
Després de saludar el nostre panadero cual adolescentes en plena edat del pavo anem a fer un walking tour per La Habana Vieja.
Passem per l’estació de trens. Dels tres trens anunciats a les pantalles, la cosa queda així: un tren porta un retard de 5 hores, un altre tren està cancel.lat. i l’altre està pendent de confirmar que arribi. Deu n’hi do.
D’allà marxem cap a la casa natal de José Martí, la Iglesia de la Merced, que té un claustre impressionant i la Iglesia del Espíritu Santo. Aquí coneixem un noi, que treballa voluntari a la parròquia, amb qui tenim una conversa molt interessant sobre el país i la seva particular “mancha verde”. Una altra vegada, un discurs molt diferent del de l’Alberto Piñeiro i més semblant al d’en Nelson, tot i que més ben fonamentat. Ens dóna una tarja perquè hi portem els medicaments que ens sobrin abans de marxar de Cuba i ens sembla molt bona idea. Xerra que te xerraràs que arribem tard al Floridita, on havíem quedat amb el Nelson.
Ens prenem uns daiquiris boníssims (bé, només la Txell i la Marina) i passem una estona ben agradable xerra que te xerra.
Contra tot pronòstic, l’Anna N. troba líquid per les lentilles en una òptica que encara no hem acabat d’entendre.
Dinem al Restaurant Hanoi. Una altra retransmissió de pedido. Xavi: “Yo quiero pollo con arroz”. L’home: “se nos ha terminado”. Xavi (que ja es va quedant amb la copla cubana): “Y arroz con pollo hay?” L’home: “sí, eso sí hay”. Pos vale.
Després de dinar anem cap al Museo de la Revolución on, a part d’impregnar-nos de propaganda castrista i viva la revolución i tot això, ens morim de calor (especial menció al Francesc, que està a punt de soponcio). Nelson: Qué significa Lanatutu? Xavi: es una tribu, la de los lanatutus. Nelson: ahhh
Sortint del museu anem al centre comercial Harris Brothers, on quedem completament flipats amb el que tenen i amb els preus! Exemple: un tetrabrick de suc, 5 dòlars o unes bambes 50! I un cubà cobra una mitja de 12 dòlars al mes. És grotesc!
Prenem un mojito al O’Reilly i després les nenes marxem de souvenirs i els nens se’n van cap a casa.
Fem una intentona per sopar al Centro Asturiano Los Nardos però com que està atiborrat de gent ho canviem per una paladar on ens porta el Nelson. Ràpids el que seria ràpids no són. Sort que estem frescos i la cambrera és super simpàtica (irònic les dues coses, eh?).
El Nelson ens parla de religió, d’informàtica, de pelis i ens adonem que sap de tot. (Mazinger Z? No, Mazinger normal). Ens morim de riure i després de 3 hores de sopar marxem cap al malecón.
Està atiborrat de gent i nosaltres, cual lugareños, ens asseiem a prendre un PLANCHAO amb cola invitats pel Nelson.
Després d’uns estranys incidents que no acabem d’entendre, marxem cap a casa en taxi a les 12.30.

DIMECRES 3 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA – CIENFUEGOS)

A les 9 som esmorzant.
Arreglem motxilles, paguem a en Daniel i marxem a l’Hotel Sevilla a buscar els cotxes (anem-hi amb temps per si hi ha algun contratemps...)
Doncs a les 10.30 som a l’hotel en qüestió. Ens posem molt contents perquè gairebé no hi ha cua. Pensem: mira que bé, igual guanyem temps i tot. Pos no. No tenían el coche para las 12? Pues vuelvan a las 12. Ens quedem amb un pam de nas, més si comptem que “ya he dado todos los coches de la lista, ustedes son los últimos”. Pues casi que dénoslos, no? Pos no, a esperar-se 1 hora i mitja al hall de l’hotel. Aprofitem per canviar diners i escriure algunes postals.
A les 12 en punt estem altra vegada al garito del cotxe. El Bernat, la Marina i la Txell fan el papeleo mentre els altres encarreguen uns paninis de pernil i formatge per emportar al bar de l’hotel.
Després de les corresponents apostes tipus què tindrem abans, els cotxes o els bocatas, en mitja hora ho tenim tot resolt: 8 paninis i dos flamants coches medios Hyundai Accent. Fem un prec intern perquè ens durin tot el viatge. Ens trobem uns espanyols asseguts a terra jugant a cartes esperant un cotxe de lloguer, em sembla que encara juguen a cartes, pobres.
Tornem a can Daniel a buscar les motxilles (que si no et posis pel carril bus, que si el Bernat fent marxa enrera al mig de La Habana...)
Dinem abans de marxar els paninis del Sevilla (que al Francesc li han agradat molt) i au, carretera i manta.
Agafem el túnel de La Habana per sortir de la ciutat. Veiem un primer lletrero: CIENFUEGOS. Ens emocionem molt i sortim. Cagada! Donem la volta i tirem enrera un altre cop. Preguntem al poli que vigila el garito de l’autopista, que ens fa donar la volta i ens diu ell tot convençut: vayan todo recto y ya verán el cadtel que pone Autopista Nacional y después todos los nombres de los pueblos: Cienfuegos, Santa Clara...Doncs encara el busquem. L’únic que trobem són cartells tipus viva la revolución y los niños cubanos no se mueren, fet que ens fa aturar-nos i preguntar a un altre poli, alias el ligón de la A1, que li diu a l’Anna T. de tot. De tot vol dir, qué linda sonrisa, qué lindos ojos, qué lindos pechos...Uaaa! A partir d’aquí li adjudiquem el títol de Miss Tetas Lindas. Finalment enfilem per l’autopista després de preguntar a cada poli que trobem (Anna, ensenya les tetes) ja que no hi ha ni un putu lletrero. NI UN.

Després de tres hores i mitja de viatge per unes autopistes per les que no hi passa ni déu, arribem a Santa Clara i decidim anar directes cap al Memorial del Che. Just quan arribem comença a ploure, vaya por Dios, així que ens quedem tancats al cotxe esperant que pari el xaparrón. Especial menció a a la precisió mil.limètrica dels polis que ens fan moure el cotxe perquè surt un centímetre a la calçada (comptant que no hi ha absolutament ningú més , doncs home, té el seu punt).

El memorial és molt xulo, molt solemne. No sabem ben bé per què, no ens deixen fer fotos a l’esquena de l’estàtua del Che però com que ja ens estem acostumant a la forma de fer cubana, tampoc intentem preguntar per què.

Tenim el primer defcon: el Francesc. El pobre treu el panini i la primera papilla i es queda blanc com el paper...poretico!!

Marxem cap a Cienfuegos. Anem directes a ca l’Elias, la casa que ens ha recomanat en Leo. Les nostres cares són un poema quan ens adonem que la casa de l’Elias en qüestió està en un edifici tipus Bronx en un barri tipus ídem. L’Anna T. no vol ni baixar del cotxe! La Txell, el Xavi, el Francesc (tot i el defcon) i l’Anna N. pugen a veure què. La Txell i l’Anna N. no poden dissimular la seva immensa alegria quan ens diuen que no és allà. Ahhh, ¿no es aquí? En Elías ens porta a casa en José Manuel i a casa la Inés María. Ens agraden força i ens quedem (tot i que la decoració de can José Manuel és digna d’estudi...coordinats de flors i ratlles de tots colors i posters de paies tipus samantha fox en biquini per les parets). L’Anna N. trenca una figureta de porcellana que en Jose Manuel té a la tauleta del menjador i el pobre té un disgust!! (clar, perquè la figureta era maca).

Aparquem al Francesc i al seu defcon i anem a sopar a una paladar on ens porta en Jose Manuel. Molt xulu i molt fresquet (ji ji). I el plàtan fregit està per morir-se de bo.

Anem a dormir a les 12.00