Si està ben fet pot ser una idea molt original per passar un cap de setmana en grup, un comiat de solter/a, un regal o alguna cosa així. L’únic inconvenient és que queda lluny de Barcelona (en canvi, per la gent de Madrid és ideal) però, vaja, tot és proposar-s’ho.
http://www.evadium.com/contents/escapadas?code=detective-casona-torres
Si está bien hecho puede ser una idea muy original para pasar un fin de semana en grupo, una despedida de soltero/a, un regalo o algo por el estilo. El único inconveniente es que queda lejos de Barcelona (aunque es ideal para la gente de Madrid) pero, vaya, todo es proponérselo.
http://www.evadium.com/contents/escapadas?code=detective-casona-torres
miércoles, 30 de enero de 2008
martes, 29 de enero de 2008
Viatge a Cuba 2005 (3a part)
DIVENDRES 12 D’AGOST (BANES – BARACOA)
Avui sortim a les 8. És el dia de Baracoa!
Com si no n’hi hagués prou amb que la carretera del Norte (que és la que hem de fer) és molt dolenta, el dia comença amb una tormenta que fa que tots comencem, per primera vegada avui, a resar el jesusito de mi vida.
Per sort la pluja para i més xulus que ningú tirem per la carretera del Norte, la més difícil (o no). Hauríem de posar benzina però com que no trobem cap benzinera decidim que “ja en posarem a Mayarí”.
Durant el primer tram de carretera comencem a resar el segon jesusito de mi vida del dia: 40 km de bonys, forats, que si baixem del cotxe que això no tira, que si la via del tren, que baixo a fer una foto, que si ai el càrter...Xavi: “Anna, no corris tant a veure si reventarem una roda”...mentre sigui una roda i no el cotxe...
En fi, que entre bots, bonys, cops i forats arribem a Mayarí després d’una hora i mitja. A Mayarí, clar, a buscar un Coupet per esmorzar i posar benzina. Doncs ni una cosa ni l’altra. Només podem comprar 4 galetes birrioses i gasolina, como que no hay de la especial, doncs res, ja la posarem a Moa (o no).
I Moa que no arriba i nosaltres que ens fem pipi i els cotxes que tenen set (ens queda mig dipòsit).
Després de 2 hores i mitja més arribem a Moa, una ciutat horrible on hi ha una mina de níquel que ha tenyit la terra, el riu, el cel i l’aire d’un estrany color òxid. Però nosaltres, directes cap al Coupet.
El Bernat s’adona que una de les rodes del cotxe verd no ha resistit els 40 km de bonys i ha fet figa. Aix. Nosaltres: fem pipi, posem benzina i ara pensem què fem amb la roda? Pos vale.
Pipí sí però benzina no. (G= Gasolinero; N= Nosaltres). N: Hay gasolina especial? G: Sí pero no funciona el surtidor. Se fue la corriente. N: Ahhh. Y sabe si tardará mucho en volver? G: Un ratico. Hemos llamado al 808 y han dicho que no saben. N: Ahhh. G:En donde el Che hay especial. N: Ah, pos nem donde el Che.
Mientras sí mientras no, anem a la ponchería on el ponchero ens arregla la roda en un periquete i li donem 10 CUC pel servei. El pobre encara té palpitacions ara.
Doncs ara va i donde el Che no tenen especial. Aix.
Diàleg (T = Tots). T: Què fem? TXELL: El Bernat diu que tranquils, que a Baracoa arribem de sobres. T: I si posem regular? T: Ja però i si ens carreguem el motor? ANNA N.: I si tornem a la gasolinera i ens esperem que torni la corrent? Encara és aviat. TXELL: Ja, però llavors hem de trucar a la casa. T: És que és arriscat. BERNAT: És que si ens quedem tirats ens quedem molt tirats. Aix.
Doncs que sí, que tornem a ver si viene la corriente (nosaltres vinga a fer kilòmetres!). Però després resulta que ens diuen “no se esperen acá porque tardará en volver”.
Total, que entre això, que el lloc és horrorós, que fa una calor insuportable i que l’Anna T. i el Bernat estan gairebé segurs que arribem sense problema (ANNA T: Sí home sí que arribem. 67 km? De sobres. BERNAT: Jo allà, amb un quart de dipòsit faig 40.000 km), decidim que apa, tirem cap a Baracoa amb un quart de dipòsit i unes quantes mesures d’emergència, apaguem l’aire acondicionat i posem el punt mort a les baixades. Aix. Ara sí que resem tots el jesusito de mi vida!!!
Tot i la tensió inicial, el paisatge fins a Baracoa és preciós: palmeres, vegetació frondosa...I poc a poc ens anem relaxant quan veiem que sí que sí, que estem arribant!!
I Baracoa que arriba i nosaltres també! Als volts de les 3 som a la desitjada Baracoa! El primer que fem: a la Coupet!! Després d’un ensurt inicial que ens sembla que no hi ha especial, omplim el cotxe ben ple i au: a la rutina de buscar lloc per dormir!
Ens col.loquem relativament ràpid i marxem a menjar alguna cosa al Hotel La Rusa: “una impresionante belleza de color amarillo”. Pos home. Xerrem una mica, suem molt, recuperem forces i anem pel malecón de Baracoa fins al Fuerte de la Punta.
Tot i que la vista és molt bonica, el poble en sí ens decepciona una mica perquè molt molt xulu no seria. Possiblement és el lloc més tronat de tots el que hem estat.
Sopem cadascú a casa seva (“la ley no nos permite que cenen juntos”, ja no intentem entendre el perquè, fa dues setmanes que som a Cuba) i després d’una agradable xerrameca a la terrassa de la suite del Francesc i l’Anna A, marxem a dormir a les 12.
DISSABTE 13 D’AGOST (BARACOA)
Ens trobem a quarts de 10, ja esmorzats (cadascú a casa seva per allò de la ley).
Tirem cap a Maguana, a propet de Baracoa. Després d’una intentona a la platja gran, que està absolutament abarrotada, anem a la veïna: petitona i amb una aigua fantàstica tot i que a la sorra hi havia una mostra de cadascun dels tipus de merda que poden existir en una platja: sabatilles, ampolles, llaunes...i gallines, vaques...Però trobem el nostre racó i ens instal.lem tranquil.lament.
Al cap d’una estona de Maguana, pleguem veles i canviem d’escenari, ara cap a Yumurí.
Parem a la coupet (nooooo a posar benzina noooo) a dinar al rápido. Però ves per on que el ponchero de la coupet ens diu que portem dues rodes en mal estat. No estem massa segurs però decidim que és possible després dels bonys d’ahir i fem que ens les arreglin. Amb les rodes arreglades ( o no) tirem cap a Yumurí. La carretera és espectacular; la platja, de sorra gris i l’aigua, com sempre, cristal.lina.
Arribats a lloc, uns quants lloguem una barquichuela per veure el el cañón i uns altres se’n van a la platja. Molt guai tot plegat.
Anem per agafar els cotxes però, sospitosament, una de les rodes està punxada o desinflada, vés a saber. Joder amb les rodes! Ens dóna una mica de mal rotllo perquè pensem que ens ho ha fet la gent d’allà. Mai ho sabrem.
Tornem cap a Baracoa i, apa, cap a la Coupet (som clients nº. 1). Els nens es queden amb les rodes i les nenes van a solucionar el tema de la casa de Santiago (com que hem decidit avançar l’arribada hem de parlar amb en Leo perquè ens busqui lloc).
Sopem cadascú a casa seva i quedem després al Malecón. Entre que és dissabte, i que són las fiestas del agua, el cumple de Fidel i las fiestas de la Asunción, hi ha un ambientasso tremendo. Fem un volt, comprem uns quadres (la Txell i l’Anna N., que són facilones) i ens instal.lem novament al Malecón, on l’Anna T. ens deleita amb unes ballaruques amb un espontani que ve a donar-nos conversa.
Marxem a dormir cap a les 12.
DIUMENGE 14 D’AGOST (BARACOA – SANTIAGO)
Sortim de Baracoa a quarts de 10 havent parat abans a la catedral per veure La Cruz de la Parna (encastada en llautó “para que no la roben”).
Enfilem per la carretera de La Farola, un port de muntanya semblant a la collada de Tosses però amb més pendent i més palmeres. Però la carretera és força bona i la fem tranquil.lament.
Parem a Guantánamo a fer un pipí a l’hotel (perquè de la coupet “está roto”) i quan no fa ni 5 minuts que hem passat la base nord-americana ens atura la poli.
Diàleg cotxe verd (P= Poli; A= Anna T.)
P: Pasaporte.
A: Tenga
P: Papeles del coche
A: Tenga
P: Visa
A: Tenga
P: Les tengo que notificar que han excedido el límite de velocidad.
A: Vaya
P: La placa dice 40 y usted iba fiiiuuuuu.
A: Vaya
P: Estamos?
A: Estamos
I ens apunta una cosa al contracte del cotxe i ens deixa marxar.
Diàleg cotxe blau (P= Poli; B= Bernat; T= Txell)
P: Papeles.
B: Los del coche o los nuestros?
P: Todos
B: Tenga
P: La conductora tendría que ser Vd. Y el coche lo lleva él.
T: Ya, es que como hemos hecho el puerto de La Farola me he mareado y por eso conduce él.
P: Pues descanse y cuando se encuentre mejor lo coge usted.
T: No, no, si ya me encuentro mejor!
Aix. Per sort, no les han notificado nada. Bueno, millor.
Arribem a Santiago cap a les 14.00. Ens instal.lem a les cases i anem a menjar alguna cosa a l’hotel Casa Granda, on tarden 2000 hores a fer-nos un bocatín de jamón y queso. I quina calor!!
Santiago ens agrada força de moment. Com que encara tenim cotxe decidim aprofitar-lo i marxem al Morro, la fortalesa de Santiago, que ens encanta: les vistes són espectaculars. De tota manera ens enganxa una tormenta bestial que fa que ens plantegem tornar-hi si tenim temps.
Després del Morro anem a Punta Gorda. És especial però força xulu. I cap a Santiago, una dutxa i a sopar!
Donem 1000 voltes, ens atabalen els jineteros i al final acabem agafant els cotxes i sopant unes pizzes i unes lassanyes al Melià (si ja ho deiem nosaltres que havíem d’acabar al Meliá).
Marxem a dormir a les 12.30.
DILLUNS 15 D’AGOST (SANTIAGO)
Esmorzem cadascú a casa seva i a les 9 ens trobem tots al Parque Céspedes.
Enfilem cap al santuari de la Caridad del Cobre. En tenim ganes!
El santuari està a 16 km de Santiago i quan falta poquet per arribar ens assalten els venedors ambulants perquè comprem flors, estàtues de la verge, espelmes...L’Anna T. i l’Anna N. compren espelmes per allò de la tradició.
Arribem al santuari. De fora ens agrada molt. Entrem i veiem les mil promeses (fins i tot la medalla del Sotomayor de les Olimpiades 2004) i pugem al pis de dalt a veure la Verge. Nostà mal però decidim que ens agrada més per fora que per dins.
Fem una volteta i a l’hora de marxar algú ens avisa que tenemos la goma del cotxe verd pinchada. Que raro! Doncs apa, a canviar-la.
Mentre els nens fan de machotes i la canvien, les nenes esperem les 5 enquibides dins el blau amb el nostre aire condicionat. El canvi i la distribució de cotxes queda així per la resta del dia. Nenes, blau; nens, verd.
Un cop canviada la roda i després d’un fracassat intent d’arreglar-la a una poncheria, decidim que ja ho farem després i ens anem a a la Gran Piedra acompanyats d’una pluja torrencial.
La Gran Piedra està al capdemunt d’una carretera hiperempinada, hiperenvoltada de frondosa vegetació i amb hiper de curves, que fa que la Txell es recordi de La Coma i rodalies. Finalment fem el cim, tot i que encara falta l’ascensión a la Gran Piedra en sí, 457 esglaons!!! Arribem rebufant a dalt de tot però ens quedem amb un pam de nas, no perquè no es vegi Jamaica ni Haití (que és el que posa a la guia) sinó perquè no es veu ni una merda! La boira i els núvols ho tapen tot.
Per ser que ningú volia dinar, ens fotem els obligatoris bocatines de jamón y queso (o queso solo, depèn) per dinar i després d’una frustrada intentona de trobar los cafetales marxem fins a Baconao. De camí veiem el parc de la prehistòria (que quina por més gran), la granjita Siboney, el acuario, el parque de atracciones (que quina por, també)...en fi, res destacable, bàsicament perquè està sol i desangelat.
De tornada, parem a veure els bufadors naturals i la pobra Txell, per intrèpida, s’amorra contra les roques.
Arribem per fi a Santiago i tornem al Morro, a fer fotos. Entrem gratis per allò de que “ya vinimos ayer, pero claro, con la lluvia...”, fem fotos, confirmem que el lloc és súper molón i baixem cap al centre.
Ens comprem unes cerveses i unes patates pringles “made in Cuba” i ens asseiem al Parque Céspedes a veure l’ambient. Com és lògic se’ns acosta tot déu. Destaquem:
Son españoles?
Sí.
Para ir a Madagascar?
Eing???? Bajando, a mano derecha El Xavi es descollona.
I...
Son vascos?
Sí, de Bilbao (és que ja estàvem una mica tips de conversa)
Ah, allí se habla moscovita, verdad?
Eing???
Marxem cap a casa a refer-nos una mica i a quarts de 10 estem sopant a Las Gallegas.
Fem un volt pels carrers adormits del centre i marxem a domir a les 23.00.
Avui sortim a les 8. És el dia de Baracoa!
Com si no n’hi hagués prou amb que la carretera del Norte (que és la que hem de fer) és molt dolenta, el dia comença amb una tormenta que fa que tots comencem, per primera vegada avui, a resar el jesusito de mi vida.
Per sort la pluja para i més xulus que ningú tirem per la carretera del Norte, la més difícil (o no). Hauríem de posar benzina però com que no trobem cap benzinera decidim que “ja en posarem a Mayarí”.
Durant el primer tram de carretera comencem a resar el segon jesusito de mi vida del dia: 40 km de bonys, forats, que si baixem del cotxe que això no tira, que si la via del tren, que baixo a fer una foto, que si ai el càrter...Xavi: “Anna, no corris tant a veure si reventarem una roda”...mentre sigui una roda i no el cotxe...
En fi, que entre bots, bonys, cops i forats arribem a Mayarí després d’una hora i mitja. A Mayarí, clar, a buscar un Coupet per esmorzar i posar benzina. Doncs ni una cosa ni l’altra. Només podem comprar 4 galetes birrioses i gasolina, como que no hay de la especial, doncs res, ja la posarem a Moa (o no).
I Moa que no arriba i nosaltres que ens fem pipi i els cotxes que tenen set (ens queda mig dipòsit).
Després de 2 hores i mitja més arribem a Moa, una ciutat horrible on hi ha una mina de níquel que ha tenyit la terra, el riu, el cel i l’aire d’un estrany color òxid. Però nosaltres, directes cap al Coupet.
El Bernat s’adona que una de les rodes del cotxe verd no ha resistit els 40 km de bonys i ha fet figa. Aix. Nosaltres: fem pipi, posem benzina i ara pensem què fem amb la roda? Pos vale.
Pipí sí però benzina no. (G= Gasolinero; N= Nosaltres). N: Hay gasolina especial? G: Sí pero no funciona el surtidor. Se fue la corriente. N: Ahhh. Y sabe si tardará mucho en volver? G: Un ratico. Hemos llamado al 808 y han dicho que no saben. N: Ahhh. G:En donde el Che hay especial. N: Ah, pos nem donde el Che.
Mientras sí mientras no, anem a la ponchería on el ponchero ens arregla la roda en un periquete i li donem 10 CUC pel servei. El pobre encara té palpitacions ara.
Doncs ara va i donde el Che no tenen especial. Aix.
Diàleg (T = Tots). T: Què fem? TXELL: El Bernat diu que tranquils, que a Baracoa arribem de sobres. T: I si posem regular? T: Ja però i si ens carreguem el motor? ANNA N.: I si tornem a la gasolinera i ens esperem que torni la corrent? Encara és aviat. TXELL: Ja, però llavors hem de trucar a la casa. T: És que és arriscat. BERNAT: És que si ens quedem tirats ens quedem molt tirats. Aix.
Doncs que sí, que tornem a ver si viene la corriente (nosaltres vinga a fer kilòmetres!). Però després resulta que ens diuen “no se esperen acá porque tardará en volver”.
Total, que entre això, que el lloc és horrorós, que fa una calor insuportable i que l’Anna T. i el Bernat estan gairebé segurs que arribem sense problema (ANNA T: Sí home sí que arribem. 67 km? De sobres. BERNAT: Jo allà, amb un quart de dipòsit faig 40.000 km), decidim que apa, tirem cap a Baracoa amb un quart de dipòsit i unes quantes mesures d’emergència, apaguem l’aire acondicionat i posem el punt mort a les baixades. Aix. Ara sí que resem tots el jesusito de mi vida!!!
Tot i la tensió inicial, el paisatge fins a Baracoa és preciós: palmeres, vegetació frondosa...I poc a poc ens anem relaxant quan veiem que sí que sí, que estem arribant!!
I Baracoa que arriba i nosaltres també! Als volts de les 3 som a la desitjada Baracoa! El primer que fem: a la Coupet!! Després d’un ensurt inicial que ens sembla que no hi ha especial, omplim el cotxe ben ple i au: a la rutina de buscar lloc per dormir!
Ens col.loquem relativament ràpid i marxem a menjar alguna cosa al Hotel La Rusa: “una impresionante belleza de color amarillo”. Pos home. Xerrem una mica, suem molt, recuperem forces i anem pel malecón de Baracoa fins al Fuerte de la Punta.
Tot i que la vista és molt bonica, el poble en sí ens decepciona una mica perquè molt molt xulu no seria. Possiblement és el lloc més tronat de tots el que hem estat.
Sopem cadascú a casa seva (“la ley no nos permite que cenen juntos”, ja no intentem entendre el perquè, fa dues setmanes que som a Cuba) i després d’una agradable xerrameca a la terrassa de la suite del Francesc i l’Anna A, marxem a dormir a les 12.
DISSABTE 13 D’AGOST (BARACOA)
Ens trobem a quarts de 10, ja esmorzats (cadascú a casa seva per allò de la ley).
Tirem cap a Maguana, a propet de Baracoa. Després d’una intentona a la platja gran, que està absolutament abarrotada, anem a la veïna: petitona i amb una aigua fantàstica tot i que a la sorra hi havia una mostra de cadascun dels tipus de merda que poden existir en una platja: sabatilles, ampolles, llaunes...i gallines, vaques...Però trobem el nostre racó i ens instal.lem tranquil.lament.
Al cap d’una estona de Maguana, pleguem veles i canviem d’escenari, ara cap a Yumurí.
Parem a la coupet (nooooo a posar benzina noooo) a dinar al rápido. Però ves per on que el ponchero de la coupet ens diu que portem dues rodes en mal estat. No estem massa segurs però decidim que és possible després dels bonys d’ahir i fem que ens les arreglin. Amb les rodes arreglades ( o no) tirem cap a Yumurí. La carretera és espectacular; la platja, de sorra gris i l’aigua, com sempre, cristal.lina.
Arribats a lloc, uns quants lloguem una barquichuela per veure el el cañón i uns altres se’n van a la platja. Molt guai tot plegat.
Anem per agafar els cotxes però, sospitosament, una de les rodes està punxada o desinflada, vés a saber. Joder amb les rodes! Ens dóna una mica de mal rotllo perquè pensem que ens ho ha fet la gent d’allà. Mai ho sabrem.
Tornem cap a Baracoa i, apa, cap a la Coupet (som clients nº. 1). Els nens es queden amb les rodes i les nenes van a solucionar el tema de la casa de Santiago (com que hem decidit avançar l’arribada hem de parlar amb en Leo perquè ens busqui lloc).
Sopem cadascú a casa seva i quedem després al Malecón. Entre que és dissabte, i que són las fiestas del agua, el cumple de Fidel i las fiestas de la Asunción, hi ha un ambientasso tremendo. Fem un volt, comprem uns quadres (la Txell i l’Anna N., que són facilones) i ens instal.lem novament al Malecón, on l’Anna T. ens deleita amb unes ballaruques amb un espontani que ve a donar-nos conversa.
Marxem a dormir cap a les 12.
DIUMENGE 14 D’AGOST (BARACOA – SANTIAGO)
Sortim de Baracoa a quarts de 10 havent parat abans a la catedral per veure La Cruz de la Parna (encastada en llautó “para que no la roben”).
Enfilem per la carretera de La Farola, un port de muntanya semblant a la collada de Tosses però amb més pendent i més palmeres. Però la carretera és força bona i la fem tranquil.lament.
Parem a Guantánamo a fer un pipí a l’hotel (perquè de la coupet “está roto”) i quan no fa ni 5 minuts que hem passat la base nord-americana ens atura la poli.
Diàleg cotxe verd (P= Poli; A= Anna T.)
P: Pasaporte.
A: Tenga
P: Papeles del coche
A: Tenga
P: Visa
A: Tenga
P: Les tengo que notificar que han excedido el límite de velocidad.
A: Vaya
P: La placa dice 40 y usted iba fiiiuuuuu.
A: Vaya
P: Estamos?
A: Estamos
I ens apunta una cosa al contracte del cotxe i ens deixa marxar.
Diàleg cotxe blau (P= Poli; B= Bernat; T= Txell)
P: Papeles.
B: Los del coche o los nuestros?
P: Todos
B: Tenga
P: La conductora tendría que ser Vd. Y el coche lo lleva él.
T: Ya, es que como hemos hecho el puerto de La Farola me he mareado y por eso conduce él.
P: Pues descanse y cuando se encuentre mejor lo coge usted.
T: No, no, si ya me encuentro mejor!
Aix. Per sort, no les han notificado nada. Bueno, millor.
Arribem a Santiago cap a les 14.00. Ens instal.lem a les cases i anem a menjar alguna cosa a l’hotel Casa Granda, on tarden 2000 hores a fer-nos un bocatín de jamón y queso. I quina calor!!
Santiago ens agrada força de moment. Com que encara tenim cotxe decidim aprofitar-lo i marxem al Morro, la fortalesa de Santiago, que ens encanta: les vistes són espectaculars. De tota manera ens enganxa una tormenta bestial que fa que ens plantegem tornar-hi si tenim temps.
Després del Morro anem a Punta Gorda. És especial però força xulu. I cap a Santiago, una dutxa i a sopar!
Donem 1000 voltes, ens atabalen els jineteros i al final acabem agafant els cotxes i sopant unes pizzes i unes lassanyes al Melià (si ja ho deiem nosaltres que havíem d’acabar al Meliá).
Marxem a dormir a les 12.30.
DILLUNS 15 D’AGOST (SANTIAGO)
Esmorzem cadascú a casa seva i a les 9 ens trobem tots al Parque Céspedes.
Enfilem cap al santuari de la Caridad del Cobre. En tenim ganes!
El santuari està a 16 km de Santiago i quan falta poquet per arribar ens assalten els venedors ambulants perquè comprem flors, estàtues de la verge, espelmes...L’Anna T. i l’Anna N. compren espelmes per allò de la tradició.
Arribem al santuari. De fora ens agrada molt. Entrem i veiem les mil promeses (fins i tot la medalla del Sotomayor de les Olimpiades 2004) i pugem al pis de dalt a veure la Verge. Nostà mal però decidim que ens agrada més per fora que per dins.
Fem una volteta i a l’hora de marxar algú ens avisa que tenemos la goma del cotxe verd pinchada. Que raro! Doncs apa, a canviar-la.
Mentre els nens fan de machotes i la canvien, les nenes esperem les 5 enquibides dins el blau amb el nostre aire condicionat. El canvi i la distribució de cotxes queda així per la resta del dia. Nenes, blau; nens, verd.
Un cop canviada la roda i després d’un fracassat intent d’arreglar-la a una poncheria, decidim que ja ho farem després i ens anem a a la Gran Piedra acompanyats d’una pluja torrencial.
La Gran Piedra està al capdemunt d’una carretera hiperempinada, hiperenvoltada de frondosa vegetació i amb hiper de curves, que fa que la Txell es recordi de La Coma i rodalies. Finalment fem el cim, tot i que encara falta l’ascensión a la Gran Piedra en sí, 457 esglaons!!! Arribem rebufant a dalt de tot però ens quedem amb un pam de nas, no perquè no es vegi Jamaica ni Haití (que és el que posa a la guia) sinó perquè no es veu ni una merda! La boira i els núvols ho tapen tot.
Per ser que ningú volia dinar, ens fotem els obligatoris bocatines de jamón y queso (o queso solo, depèn) per dinar i després d’una frustrada intentona de trobar los cafetales marxem fins a Baconao. De camí veiem el parc de la prehistòria (que quina por més gran), la granjita Siboney, el acuario, el parque de atracciones (que quina por, també)...en fi, res destacable, bàsicament perquè està sol i desangelat.
De tornada, parem a veure els bufadors naturals i la pobra Txell, per intrèpida, s’amorra contra les roques.
Arribem per fi a Santiago i tornem al Morro, a fer fotos. Entrem gratis per allò de que “ya vinimos ayer, pero claro, con la lluvia...”, fem fotos, confirmem que el lloc és súper molón i baixem cap al centre.
Ens comprem unes cerveses i unes patates pringles “made in Cuba” i ens asseiem al Parque Céspedes a veure l’ambient. Com és lògic se’ns acosta tot déu. Destaquem:
Son españoles?
Sí.
Para ir a Madagascar?
Eing???? Bajando, a mano derecha El Xavi es descollona.
I...
Son vascos?
Sí, de Bilbao (és que ja estàvem una mica tips de conversa)
Ah, allí se habla moscovita, verdad?
Eing???
Marxem cap a casa a refer-nos una mica i a quarts de 10 estem sopant a Las Gallegas.
Fem un volt pels carrers adormits del centre i marxem a domir a les 23.00.
Viatge a Cuba 2005 (2a part)
DIJOUS 4 D’AGOST DE 2005: CIENFUEGOS
A les 9 som tots esmorzant a casa la Inés María, que és moníssima.
El Francesc, com que té defcon, es queda a casona i la resta, agosarats de nosaltres, sortim a fer un volt per la city. Quina CALOR!!!
Anem a la Plaza José Martí, la principal de la ciutat. Veiem la Catedral, el Teatro Terry (que visitem per dintre i presenciem l’assaig d’unes nenilles que es veu que fan un ball de festa de final de curs), alguna que altra botigueta de souvenirs, la calle 52 y la calle 32 fins trobar el malecón. Tot i la calor horrible la ciutat ens agrada força (que no ens senti el Francesc, que a ell li hem dit que no val res).
Després del nostre passeig ens quedem una estona en estat catatònic al menjador de la Inés María i finalment decidim anar a la platja. El Francesc es queda i el Xavi i la Marina es queden per fer-li companyia.
La resta marxem primer a dinar a Punta Gorda, a El Rápido (que per sorpresa de tots és rápido de veritat) i després anem a Rancho Luna, a la platja.
Pels que no vau venir, no us emocioneu: la platja és com Castelldefels però amb una aigua com la de la banyera. Com que a l’aigua no s’hi pot estar i al sol tampoc, lloguem una sombrilla i ens apilotem tots al trosset d’ombra que fa.
Quedem flipats amb: 1) El tràfic de nenetes joves amb homes europeus, amb la preceptiva intervenció del xulo de torn que arregla parelles i preus. 2) Amb els que volen lligar amb nosaltres: quieren jugar al volei? 3) Amb el pizzero de la platja que treu pizzes d’aquelles incomestibles de La Habana d’una caixa de Bucanero sota un sol de justícia. Ojjjj! 4) Amb les mames angleses, ballant i fent el patètic amb sendos cubanos. Que fort tot plegat!
Quan marxa tota aquesta penya, com que ja no tenim diversió, tornem cap a casa.
Ens trobem a la Marina, el Xavi i el Francesc comptant-se els pèls de les cames asseguts a terra al carrer. Pobres, que avorrits.
Després d’una dutxa, sopem a casa la Inés María i tenim una xerradeta molt interessant amb ella sobre “Él” i les seves conseqüències. Com que és tan mona, li regalem una samarreta i una robeta per la seva neboda i la invitem a venir amb nosaltres a prendre algo.
Anem a la terrassa del teatre Tomás Terry, que abandonem així que podem perquè el soroll de la música (flamenca, manda huevos) no ens deixa parlar i continuem la xerrameca en un banc de la plaça. Marxem a dormir a quarts d’una.
DIVENDRES 5 D’AGOST DE 2005: CIENFUEGOS – TRINIDAD
Després d’esmorzar a les 9, com sempre, deixem Cienfuegos. Petons i abraçades amb la Inés María i en Jose Manuel i a buscar la carretera de Trinidad.
Després d’una hora i mitja, havent aixafat un ocell, adelantat un camió inflamable i passar per un pont “atención peligro, puente en mal estado”, arribem a Trinidad.
Després de donar mil voltes buscant cases ens decidim per les que ens havia buscat en Leo (la Txell, el Bernat, el Xavi i la Marina, que ja li estant trobant el què a la causa cubana, s’allotgen en un CDR).
Al principi, Trinidad ens agobia una mica, fa moltíssima calor i el barri on dormim, maco no seria.
Dinem en una cafeteria, unes truitetes i uns paninis i decidim que el que millor que podem fer, donada la temperatura insuportable, és anar a fer una mica de siesta fins que el sol ens deixi tranquils.
A quarts de 6 ens tornem a enfilar pels carrers de Trinidad. És una ciutat molt bonica, colonial, amb carrers empedrats i cases colonials. Veiem la Plaza Mayor i els edificis que l’envolten, pugem al cerro de la ermita i veiem la vista de la ciutat. Una excursioneta molt xula. Fem unes quantes fotos i, quan baixem, ens asseiem a la Casa de la Música, on finalment estem frescos.
Donem unes quantes voltes per trobar un lloc per sopar. Esquivem a 40.000 jineteros, “¿quieren una paladar?”. Especial menció a la Martica, que la pobra, per insistir que no quedi.
Al final ens decidim per la paladar Estela però com que està en reparació pel ciclón, ens ensarronen i ens porten a una mena de casa –todo legal, no se preocupen -, que ens agrada tant que sortim cagant llets.
Finalment ens encandilem amb el restaurant Plaza Mayor (muy caro – pots comptar). La Txell i l’Anna T., que són molt intrèpides, es decideixen per uns camarons que resulta que estan boníssims.
Marxem a dormir a les 23.00
DISSABTE 6 D’AGOST (TRINIDAD)
A les 9 som esmorzant a la terrassa d’en Renier.
Agafem els cotxes i anem cap al Valle de los Ingenios. L’Anna N. té fins i tot palpitacions de l’emoció i el seu xasco és impressionant! Des del mirador de San Luis no és ni la meitat de bonica del que recordava (tot i que segueix sent molt maca).
Anem cap a la Torre Iznaga, la torre de vigilància dels esclaus. Pugem a la torre. La Txell, el Xavi i l’Ann T. tenen una mica de yuyu però pugen fins dalt com unos campeones.
A la baixada la Txell compra souvenir (vestit per la nebodeta) i la Marina un tapete pel cap.
Decidim no dinar a Iznaga i marxem a veure la casona Guachinango però com que no volem muntar a cavall ni res, marxem cap a la platja. Allà ja dinarem ( o no).
Arribem a Playa Ancón acompanyats d’uns pescadors que pugem a la carretera. Que si el hotel Ancón, que si el Grill Caribe...tot xapat per culpa del ciclón. Trobem una mena de xiringuito que està obert i diem aquí, aquí...pero no hay comida. Al final no tenim més remei que tornar a dinar a Trinidad.
Ens mengem uns perros i unes super hamburguesas amb patatones i cervesa i tornem a Playa Ancón. Aconseguim unes palmerillas a l’hotel Ancón i finalment ens banyem i estem una estona de patjiqui (sense beure res ni res, perquè claro, el ciclón...)
Tornem a Trinidad. Els homes marxen cap a casa i les nenes de compres. Comprem uns racaracas (= chequerés) i anem a prendre una coke a la Casa de la Música mentre el Bernat i el Xavi s’impregnen del discurs d’en Mancha Verde i de les notícies de ídem de ídem.
Sopem a la terrassa de can Renier. Per la nosatra sorpresa el menú ha canviat: potaje, seddo y pollo con arroz (que no falti) i patates bullides. Com que no ens agrada perdre passada li comprem uns souvenirs tot sopant a “mi tía que es artesana”.
Després de sopar, donem una volta en busca de la Canchánchara que, oh, nuestro gozo en un pozo, estava tancada. Optem per provar La Cueva, la disco de moda, en el Motel La Cueva, que molt de pas molt de pas no vindria.
Finalment ho trobem al quint cony i parqueamos en un lloc que hem de pagar llavors mateix perquè luego se me acumulan los carros. Vaya tela. Comencem a pujar cual si anessim a sopar a La Mola i arribem a La Cueva. Que 10 CUC per entrar, que si hombre, que si voy y me lo miro, que si regateo, que si bueno va, la mitad pero si se van a la una. Pos vale.
Entrem a un lloc que a qualsevol lloc seria una cova d’aquelles d’estalactites però que a Cuba és una disco. Mira tu. Però és molt xula. Fem uns dancings molt suats i marxem a dormir a quarts de 2.
DIUMENGE 7 D’AGOST (TRINIDAD – MORÓN...O NO)
Després d’esmorzar a can Renier i dels corresponents petons i abraçades, marxem cap a Morón. Ja queda menys per Cayo Guillermo! (I tant).
De camí cap a Morón parem a Sancti Spíritus (o Espiritus Santus segons algú). És molt xuli. Fa una calor de la hòstia però és molt xuli. Donem una volta pels carrerons, molt colonials i bufons, veiem el que s’ha de veure i canviem dinerets a una Cadeca.
Arribem a Morón. Ejem. Maco maco no seria. Vaja, que no ens agrada gens. Vaja, que nos desmoronamos tant que: Anna N: “Proposta indecent...” Hyundai blau: “Sí, sí, cap a Cayo Guillermo!”
Després de felicitar-nos mutuament per la nostra bona pensada sortim pitant a trucar a l’hotel per preguntar si podem arribar un dia abans. Pos que ens diuen que oka, que ya pueden venir. I sortim pitant.
Després de passar per un ALTO PEAJE, entrem a la carretera que ens porta als cayos, una màniga de mar que ens emociona força a tots.
Finalment, quan sembla que la carretera (i el món) s’ha acabat arribem al Sol Club Cayo Guillermo.
Fem un check-in sospitosament fàcil i ala! All inclusive. All all seria uns cocktails ejem ejem i un menjar ejem ejem. Però la piscina i la platja són molones i, de fet, això és del que es tractava.
Sopem pasta (al Bernat li cauen llàgrimes como puños) i ens asseiem a prendre la fresca (ai la fresca, diu!) a la piscina perquè l’ambient molt molt no motiva.
Després de mirar les estrelles i d’una breu incursió a la disco de l’hotel, a la qual hi ha literalment tres persones (oh si, una marcha en Cuba!) marxem a dormir a les nostres habitacions de 4 estrelles a les 23.15.
DILLUNS 8 D’AGOST (CAYO GUILLERMO)
Avui, dia lliure. Uns van a la platja, els altres dormen, els altres a esmorzar...i sol, platja, piscina i classes de salsa.
Estem bé, tranquils i disfrutant del dia. Dinem a “El Ranchón”, el restaurant de la platja. Migdia de siesta i a la tarda més salsa i més platja.
Abans de sopar ens truquen perquè anem a recepció a resoldre un problema amb les habitacions: que si no han hecho el check-in, que si paguen mil millones, que si ahora viene el de la agencia (eing?), que si regategem el preu...quedem demà a les 12.30 per resoldre-ho tot plegat.
Sopem al bufet perquè el restaurant està complet: “Le reservo para el martes?” “Pos no cal, gracias”
Havent sopat anem a un garito de la platja a prendre algo però ens hi estem 5 minuts perquè està ple de hooligans anglesos amb camises de palmeres.
Anem a dormir a les 23.00
DIMARTS 9 D’AGOST (CAYO GUILLERMO – CAMAGÜEY)
Ens llevem tranquils perquè fins a les 12.00 no hem de ser a recepció.
L’Anna N., que té predilecció per comprovar els sistemes sanitaris d’arreu del món, fa una visita en tres tandes al puesto médico de l’hotel perquè li treguin uns taps de “serumen” de les orelles, mira tu, per què fer-ho a Sabadell si li poden fer a Cuba?
Finalment, amb les orelles netes, les habitacions pagades ( a preu de regateo però a la noia de l’hotel perquè el de l’agència viene en motorín y como llueve va a llegar tarde) i el cotxe carregat, fem un dinar clandestí a base de perros i plàtans, aprofitant que ens han deixat quedar la pulsera (mira que són espessos, els pobres).
Sortim de Cayo Guillermo abans que ens facin fora a patades y deshacemos lo andado pels volts de les 14.00.
Arribem a Camagüey a quarts de 6. Té bona pinta. Trobem la casa que ens ha buscat en Leo, can Rafa, que ens mola mazo però està completa (ohh). En Rafa ens busca unes altres cases, que matar no maten però ens les quedem per no donar més voltes.
Amb l’allotjament resolt marxem al centre. Prenem una coca-cola de veritat a La Galeria i marxem a sopar a una paladar que ens ha recomanat en Rafa.
Marxem a dormir a les 23.30.
DIMECRES 10 D’AGOST (CAMAGÜEY – HOLGUÍN)
Després d’un esmorzar una mica ejem (amb mantega...rosa?) que gairebé deixem intacte (no comieron nada? Nooo, es que tenemos los estómagos un poco bailarines) marxem a veure Camagüey.
Visitem la Iglesia de la Merced, tot il.lustrats per la guia del lugar, una iaia que té 1000 anys que ens ensenya les catacumbes (ojo catacumbes...les nostres cares són un poema) i el claustre.
Donem voltes pel centre. Anem a veure un agromercado enorme, que vindria a ser la Boqueria però a la cubana...curiós de veure, però intentant no pensar que la carn que veiem allà sota aquell sol de justícia és la que mengem nosaltres. Visitem l’Hospital San Juan de Dios i pugem al mirador, no sense abans haver jurat amor etern a un home perquè ens guardi el cotxe (hem vist un senyor mirant-se les nostres gomas amb molt d’interès).
La calor és horrible. Busquem la casa Finlay per dinar però resulta que només està obert el memorial, la cafeteria no. I com que el memorial, molt d’interès no desperta marxem a la Plaza San Juan de Dios un altre cop i ens mengem uns bocatines de jamón y queso (per variar), acompanyats d’uns ganxitos revinguts i uns manises remullits.
Tots xulus nosaltres baixem amb els cotxes al centre i al final de la calle República ens atura un poli: (P=Poli, N=Nosaltres) P: La documentación del coche. N: Tenga. P: Vdes. han violado el artículo 154.29.3. N: Ahhh. P: Está prohibido transitar por la calle República en vehículo de motor.N: Ahhh. P: Son 10 dólares de multa pero no se los voy a cobrar. N: Ahhh (mira qué majo el poli). Y por qué otras calles no se puede circular? P: Sólo por esta. N: Ahhh.
Recollim els bàrtols i marxem cap a Holguín. De camí ens enganxa una pluja torrencial que fa que tardem més de lo normal en arribar.
Un cop a Holguín busquem la casa que en teoria ens havia reservat en Leo però que a la pràctica està completa. Al final ens reparteixen en 3 cases.
Holguín de moment no ens mata però ves per on, trobem un restaurant la mar de pijo que ens adjudiquem per sopar.
Anem a sopar sobre les 23.00
DIJOUS 11 D’AGOST : CUMPLE DE LA MARINA (HOLGUÍN – BANES)
Avui no esmorzem. Tenim camí llarg fins a Banes.
Parem a un Rápido a esmorzar, galetones, sucs i, apa, carretera i manta!
Sobre les 11 som a Banes. Ens reparteixen en 3 cases (el Francesc i l’Anna A. en una casa en construcción, que en prou feines té parets i sostre) i, un cop col.locadets marxem cap a Guardalavaca.
Arribem al restaurant que ens han recomanat, “El Cajuelo”. El lloc ens encanta i com que l’ocasió s’ho val ens quedem i mengem llagosta i camarones. Quin lujazo!
Havent dinat marxem a la platja de Guardalavaca. És preciosa i està pleníssima de gent cubana passant un bon dia de platja. Ens instal.lem sota un arbre i ens banyem, per primera vegada des que hem arribat a Cuba, en aigua fresqueta (fresqueta, tampoc per gelar-se). Com que ens agobien les formigues ens traslladem sota una sombrilla de palla i estem tranquils i de xerrameca durant una bona estona, fins ben entrada la tarda.
Tornem a Banes i fem sopar de cumple a casa la Marina i el Xavi. Sopem de conya, tot i la presència d’en Eulogio, el gosset de la casa, que incomoda a més d’un.
Regalitos per la cumpleañera i tertúlia al pati de la casa.
Anem a dormir a les 23.00
A les 9 som tots esmorzant a casa la Inés María, que és moníssima.
El Francesc, com que té defcon, es queda a casona i la resta, agosarats de nosaltres, sortim a fer un volt per la city. Quina CALOR!!!
Anem a la Plaza José Martí, la principal de la ciutat. Veiem la Catedral, el Teatro Terry (que visitem per dintre i presenciem l’assaig d’unes nenilles que es veu que fan un ball de festa de final de curs), alguna que altra botigueta de souvenirs, la calle 52 y la calle 32 fins trobar el malecón. Tot i la calor horrible la ciutat ens agrada força (que no ens senti el Francesc, que a ell li hem dit que no val res).
Després del nostre passeig ens quedem una estona en estat catatònic al menjador de la Inés María i finalment decidim anar a la platja. El Francesc es queda i el Xavi i la Marina es queden per fer-li companyia.
La resta marxem primer a dinar a Punta Gorda, a El Rápido (que per sorpresa de tots és rápido de veritat) i després anem a Rancho Luna, a la platja.
Pels que no vau venir, no us emocioneu: la platja és com Castelldefels però amb una aigua com la de la banyera. Com que a l’aigua no s’hi pot estar i al sol tampoc, lloguem una sombrilla i ens apilotem tots al trosset d’ombra que fa.
Quedem flipats amb: 1) El tràfic de nenetes joves amb homes europeus, amb la preceptiva intervenció del xulo de torn que arregla parelles i preus. 2) Amb els que volen lligar amb nosaltres: quieren jugar al volei? 3) Amb el pizzero de la platja que treu pizzes d’aquelles incomestibles de La Habana d’una caixa de Bucanero sota un sol de justícia. Ojjjj! 4) Amb les mames angleses, ballant i fent el patètic amb sendos cubanos. Que fort tot plegat!
Quan marxa tota aquesta penya, com que ja no tenim diversió, tornem cap a casa.
Ens trobem a la Marina, el Xavi i el Francesc comptant-se els pèls de les cames asseguts a terra al carrer. Pobres, que avorrits.
Després d’una dutxa, sopem a casa la Inés María i tenim una xerradeta molt interessant amb ella sobre “Él” i les seves conseqüències. Com que és tan mona, li regalem una samarreta i una robeta per la seva neboda i la invitem a venir amb nosaltres a prendre algo.
Anem a la terrassa del teatre Tomás Terry, que abandonem així que podem perquè el soroll de la música (flamenca, manda huevos) no ens deixa parlar i continuem la xerrameca en un banc de la plaça. Marxem a dormir a quarts d’una.
DIVENDRES 5 D’AGOST DE 2005: CIENFUEGOS – TRINIDAD
Després d’esmorzar a les 9, com sempre, deixem Cienfuegos. Petons i abraçades amb la Inés María i en Jose Manuel i a buscar la carretera de Trinidad.
Després d’una hora i mitja, havent aixafat un ocell, adelantat un camió inflamable i passar per un pont “atención peligro, puente en mal estado”, arribem a Trinidad.
Després de donar mil voltes buscant cases ens decidim per les que ens havia buscat en Leo (la Txell, el Bernat, el Xavi i la Marina, que ja li estant trobant el què a la causa cubana, s’allotgen en un CDR).
Al principi, Trinidad ens agobia una mica, fa moltíssima calor i el barri on dormim, maco no seria.
Dinem en una cafeteria, unes truitetes i uns paninis i decidim que el que millor que podem fer, donada la temperatura insuportable, és anar a fer una mica de siesta fins que el sol ens deixi tranquils.
A quarts de 6 ens tornem a enfilar pels carrers de Trinidad. És una ciutat molt bonica, colonial, amb carrers empedrats i cases colonials. Veiem la Plaza Mayor i els edificis que l’envolten, pugem al cerro de la ermita i veiem la vista de la ciutat. Una excursioneta molt xula. Fem unes quantes fotos i, quan baixem, ens asseiem a la Casa de la Música, on finalment estem frescos.
Donem unes quantes voltes per trobar un lloc per sopar. Esquivem a 40.000 jineteros, “¿quieren una paladar?”. Especial menció a la Martica, que la pobra, per insistir que no quedi.
Al final ens decidim per la paladar Estela però com que està en reparació pel ciclón, ens ensarronen i ens porten a una mena de casa –todo legal, no se preocupen -, que ens agrada tant que sortim cagant llets.
Finalment ens encandilem amb el restaurant Plaza Mayor (muy caro – pots comptar). La Txell i l’Anna T., que són molt intrèpides, es decideixen per uns camarons que resulta que estan boníssims.
Marxem a dormir a les 23.00
DISSABTE 6 D’AGOST (TRINIDAD)
A les 9 som esmorzant a la terrassa d’en Renier.
Agafem els cotxes i anem cap al Valle de los Ingenios. L’Anna N. té fins i tot palpitacions de l’emoció i el seu xasco és impressionant! Des del mirador de San Luis no és ni la meitat de bonica del que recordava (tot i que segueix sent molt maca).
Anem cap a la Torre Iznaga, la torre de vigilància dels esclaus. Pugem a la torre. La Txell, el Xavi i l’Ann T. tenen una mica de yuyu però pugen fins dalt com unos campeones.
A la baixada la Txell compra souvenir (vestit per la nebodeta) i la Marina un tapete pel cap.
Decidim no dinar a Iznaga i marxem a veure la casona Guachinango però com que no volem muntar a cavall ni res, marxem cap a la platja. Allà ja dinarem ( o no).
Arribem a Playa Ancón acompanyats d’uns pescadors que pugem a la carretera. Que si el hotel Ancón, que si el Grill Caribe...tot xapat per culpa del ciclón. Trobem una mena de xiringuito que està obert i diem aquí, aquí...pero no hay comida. Al final no tenim més remei que tornar a dinar a Trinidad.
Ens mengem uns perros i unes super hamburguesas amb patatones i cervesa i tornem a Playa Ancón. Aconseguim unes palmerillas a l’hotel Ancón i finalment ens banyem i estem una estona de patjiqui (sense beure res ni res, perquè claro, el ciclón...)
Tornem a Trinidad. Els homes marxen cap a casa i les nenes de compres. Comprem uns racaracas (= chequerés) i anem a prendre una coke a la Casa de la Música mentre el Bernat i el Xavi s’impregnen del discurs d’en Mancha Verde i de les notícies de ídem de ídem.
Sopem a la terrassa de can Renier. Per la nosatra sorpresa el menú ha canviat: potaje, seddo y pollo con arroz (que no falti) i patates bullides. Com que no ens agrada perdre passada li comprem uns souvenirs tot sopant a “mi tía que es artesana”.
Després de sopar, donem una volta en busca de la Canchánchara que, oh, nuestro gozo en un pozo, estava tancada. Optem per provar La Cueva, la disco de moda, en el Motel La Cueva, que molt de pas molt de pas no vindria.
Finalment ho trobem al quint cony i parqueamos en un lloc que hem de pagar llavors mateix perquè luego se me acumulan los carros. Vaya tela. Comencem a pujar cual si anessim a sopar a La Mola i arribem a La Cueva. Que 10 CUC per entrar, que si hombre, que si voy y me lo miro, que si regateo, que si bueno va, la mitad pero si se van a la una. Pos vale.
Entrem a un lloc que a qualsevol lloc seria una cova d’aquelles d’estalactites però que a Cuba és una disco. Mira tu. Però és molt xula. Fem uns dancings molt suats i marxem a dormir a quarts de 2.
DIUMENGE 7 D’AGOST (TRINIDAD – MORÓN...O NO)
Després d’esmorzar a can Renier i dels corresponents petons i abraçades, marxem cap a Morón. Ja queda menys per Cayo Guillermo! (I tant).
De camí cap a Morón parem a Sancti Spíritus (o Espiritus Santus segons algú). És molt xuli. Fa una calor de la hòstia però és molt xuli. Donem una volta pels carrerons, molt colonials i bufons, veiem el que s’ha de veure i canviem dinerets a una Cadeca.
Arribem a Morón. Ejem. Maco maco no seria. Vaja, que no ens agrada gens. Vaja, que nos desmoronamos tant que: Anna N: “Proposta indecent...” Hyundai blau: “Sí, sí, cap a Cayo Guillermo!”
Després de felicitar-nos mutuament per la nostra bona pensada sortim pitant a trucar a l’hotel per preguntar si podem arribar un dia abans. Pos que ens diuen que oka, que ya pueden venir. I sortim pitant.
Després de passar per un ALTO PEAJE, entrem a la carretera que ens porta als cayos, una màniga de mar que ens emociona força a tots.
Finalment, quan sembla que la carretera (i el món) s’ha acabat arribem al Sol Club Cayo Guillermo.
Fem un check-in sospitosament fàcil i ala! All inclusive. All all seria uns cocktails ejem ejem i un menjar ejem ejem. Però la piscina i la platja són molones i, de fet, això és del que es tractava.
Sopem pasta (al Bernat li cauen llàgrimes como puños) i ens asseiem a prendre la fresca (ai la fresca, diu!) a la piscina perquè l’ambient molt molt no motiva.
Després de mirar les estrelles i d’una breu incursió a la disco de l’hotel, a la qual hi ha literalment tres persones (oh si, una marcha en Cuba!) marxem a dormir a les nostres habitacions de 4 estrelles a les 23.15.
DILLUNS 8 D’AGOST (CAYO GUILLERMO)
Avui, dia lliure. Uns van a la platja, els altres dormen, els altres a esmorzar...i sol, platja, piscina i classes de salsa.
Estem bé, tranquils i disfrutant del dia. Dinem a “El Ranchón”, el restaurant de la platja. Migdia de siesta i a la tarda més salsa i més platja.
Abans de sopar ens truquen perquè anem a recepció a resoldre un problema amb les habitacions: que si no han hecho el check-in, que si paguen mil millones, que si ahora viene el de la agencia (eing?), que si regategem el preu...quedem demà a les 12.30 per resoldre-ho tot plegat.
Sopem al bufet perquè el restaurant està complet: “Le reservo para el martes?” “Pos no cal, gracias”
Havent sopat anem a un garito de la platja a prendre algo però ens hi estem 5 minuts perquè està ple de hooligans anglesos amb camises de palmeres.
Anem a dormir a les 23.00
DIMARTS 9 D’AGOST (CAYO GUILLERMO – CAMAGÜEY)
Ens llevem tranquils perquè fins a les 12.00 no hem de ser a recepció.
L’Anna N., que té predilecció per comprovar els sistemes sanitaris d’arreu del món, fa una visita en tres tandes al puesto médico de l’hotel perquè li treguin uns taps de “serumen” de les orelles, mira tu, per què fer-ho a Sabadell si li poden fer a Cuba?
Finalment, amb les orelles netes, les habitacions pagades ( a preu de regateo però a la noia de l’hotel perquè el de l’agència viene en motorín y como llueve va a llegar tarde) i el cotxe carregat, fem un dinar clandestí a base de perros i plàtans, aprofitant que ens han deixat quedar la pulsera (mira que són espessos, els pobres).
Sortim de Cayo Guillermo abans que ens facin fora a patades y deshacemos lo andado pels volts de les 14.00.
Arribem a Camagüey a quarts de 6. Té bona pinta. Trobem la casa que ens ha buscat en Leo, can Rafa, que ens mola mazo però està completa (ohh). En Rafa ens busca unes altres cases, que matar no maten però ens les quedem per no donar més voltes.
Amb l’allotjament resolt marxem al centre. Prenem una coca-cola de veritat a La Galeria i marxem a sopar a una paladar que ens ha recomanat en Rafa.
Marxem a dormir a les 23.30.
DIMECRES 10 D’AGOST (CAMAGÜEY – HOLGUÍN)
Després d’un esmorzar una mica ejem (amb mantega...rosa?) que gairebé deixem intacte (no comieron nada? Nooo, es que tenemos los estómagos un poco bailarines) marxem a veure Camagüey.
Visitem la Iglesia de la Merced, tot il.lustrats per la guia del lugar, una iaia que té 1000 anys que ens ensenya les catacumbes (ojo catacumbes...les nostres cares són un poema) i el claustre.
Donem voltes pel centre. Anem a veure un agromercado enorme, que vindria a ser la Boqueria però a la cubana...curiós de veure, però intentant no pensar que la carn que veiem allà sota aquell sol de justícia és la que mengem nosaltres. Visitem l’Hospital San Juan de Dios i pugem al mirador, no sense abans haver jurat amor etern a un home perquè ens guardi el cotxe (hem vist un senyor mirant-se les nostres gomas amb molt d’interès).
La calor és horrible. Busquem la casa Finlay per dinar però resulta que només està obert el memorial, la cafeteria no. I com que el memorial, molt d’interès no desperta marxem a la Plaza San Juan de Dios un altre cop i ens mengem uns bocatines de jamón y queso (per variar), acompanyats d’uns ganxitos revinguts i uns manises remullits.
Tots xulus nosaltres baixem amb els cotxes al centre i al final de la calle República ens atura un poli: (P=Poli, N=Nosaltres) P: La documentación del coche. N: Tenga. P: Vdes. han violado el artículo 154.29.3. N: Ahhh. P: Está prohibido transitar por la calle República en vehículo de motor.N: Ahhh. P: Son 10 dólares de multa pero no se los voy a cobrar. N: Ahhh (mira qué majo el poli). Y por qué otras calles no se puede circular? P: Sólo por esta. N: Ahhh.
Recollim els bàrtols i marxem cap a Holguín. De camí ens enganxa una pluja torrencial que fa que tardem més de lo normal en arribar.
Un cop a Holguín busquem la casa que en teoria ens havia reservat en Leo però que a la pràctica està completa. Al final ens reparteixen en 3 cases.
Holguín de moment no ens mata però ves per on, trobem un restaurant la mar de pijo que ens adjudiquem per sopar.
Anem a sopar sobre les 23.00
DIJOUS 11 D’AGOST : CUMPLE DE LA MARINA (HOLGUÍN – BANES)
Avui no esmorzem. Tenim camí llarg fins a Banes.
Parem a un Rápido a esmorzar, galetones, sucs i, apa, carretera i manta!
Sobre les 11 som a Banes. Ens reparteixen en 3 cases (el Francesc i l’Anna A. en una casa en construcción, que en prou feines té parets i sostre) i, un cop col.locadets marxem cap a Guardalavaca.
Arribem al restaurant que ens han recomanat, “El Cajuelo”. El lloc ens encanta i com que l’ocasió s’ho val ens quedem i mengem llagosta i camarones. Quin lujazo!
Havent dinat marxem a la platja de Guardalavaca. És preciosa i està pleníssima de gent cubana passant un bon dia de platja. Ens instal.lem sota un arbre i ens banyem, per primera vegada des que hem arribat a Cuba, en aigua fresqueta (fresqueta, tampoc per gelar-se). Com que ens agobien les formigues ens traslladem sota una sombrilla de palla i estem tranquils i de xerrameca durant una bona estona, fins ben entrada la tarda.
Tornem a Banes i fem sopar de cumple a casa la Marina i el Xavi. Sopem de conya, tot i la presència d’en Eulogio, el gosset de la casa, que incomoda a més d’un.
Regalitos per la cumpleañera i tertúlia al pati de la casa.
Anem a dormir a les 23.00
Viatge a Cuba 2005 (1a part)
DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2005: COMENÇA EL VIATGE!!!
Quedem a les 10.15 a l’estàtua d’en Botero.
Emboliquem motxilles i facturem en un santiamén.
A la cua del control de seguretat ens trobem el Felip Puig (visca l’Estatut!) i la segurata es mor d’enveja (anda que no os lo vais a pasar bien en Cuba!)
A l’avió, l’Anna T. i l’Anna N., al haver pagat més, tenen uns seients super molons amb espai ambient – discotheque, i la pobra Anna A. sola com una mussola. Sort que al final una pobra bona fe li canvia el lloc.
Poc abans d’aterrar, després de només 8 hores de vol, esmorzem uns cigronets i nos abrochamos los cinturones: HEM ARRIBAT A CUBA!!
A La Habana, tot, tret de les maletes que les hem d’esperar hores tot resant en silenci, tot és fàcil: un taxi – van de van d’aquelles que volíem nosaltres però que no n’hi havien, ens deixa al c/Cristo entre Teniente Rey y Muralla: al Colonial Daniel (però està bé de veritat? Pregunta lògica tenint en compte l’aspecte exterior de l’edifici, glups!)
En Daniel ens té preparades 3 habitacions que ens agraden força i on de seguida ens trobem com a casa.
Després d’anar a comprar unes aigüetes a ca en Panadero (que bonico!) marxem a dormir rebentats quan per nosaltres són les 5 del matí (11 de la nit hora cubana).
DIUMENGE 31 DE JULIOL DE 2005: LA HABANA
El jet lag ens té fatal i a les 5.30 del matí fem una festa de pijamas a l’habitació del mig.
Després d’una educada invitació tipus: “si provéssim de tornar a dormir igual dormiríem”, reprenem el son i ens llevem a les 8. El Daniel ens té l’esmorzar preparat: mango, síndria, plàtan, pa “torrat”, suc de mango marca “que me cago” i ous per en Bernat, que és un sibarita.
Esmorzem mentre el Nelson i el Rainier (l’excepció cubana, no parlava per no ofendre) ens esperen al carrer.
Comencem la ruta per La Habana Vieja sota un sol de justícia: la Plaza de Armas, la Plaza Francisco de Asís, la Plaza de la Catedral (amb visita a l’interior de la catedral), la Bodeguita del Medio i el Capitoli (o capitell para los amigos), que visitem per dins.
Després, anem cap a Centro Habana, al callejón de Hamel, a sentir rumba i a suar com autèntics porquets (pregunteu si no a la Txell, l’Anna A. i el pobre Francesc).
Marxem del callejón perquè no aguantem més la calor i tirem cap al Malecón, ja teníem ganes de veure’l! De camí, un amable venedor ens dóna el dia amb un agradable piropo: “compren frutas y vegetales para bajar de peso!”. Molt macu. Molt.
Caminem pel Malecón fins al Vedado, ens passem pel forro al venedor i dinem mig pollastre fregit amb patates en un local molt cubà (i sobretot molt fresc) amb la música a tota castanya i on ens fan pagar per anar al lavabo (clar, és que gairebé ens renten les mans).
Prenem postres a Coppelia, la famosa geladeria cubana. Ens quedem flipats quan veiem que està separats per cubans i per guiris. Ens mengem uns rizados de chocolate i marxem a fer pipi a l’Hotel Nacional (és que som molt fins nosaltres). Molt molón i ens serveix per recuperar forces i prendre una mica la fresca (la de l’aire condicionat, clar).
Del Nacional, cap al Malecón una altra vegada i segons tots els pronòstics, l’Anna T. (està bééé, i l’Anna N. també) ens trobem al primer conegut del viatge: l’Helga Reig, fent-se fotos al malecón amb un peazo de cubano que resulta que és el seu marit.
Al Malecón comença a ploure i la pluja ens acompanya fins a casa, on ens refresquem (és un dir) i ens preparem per anar al Cañonazo al Castillo de la Cabaña.
Nelson, ¿y cómo vamos hasta allá? Con el camello. Ahhhh. Camello = bus buturut amb una cabina de camió que impressiona molt perquè sembla que s’hagi de partir per le meitat en qualsevol moment. (Incís: la gent molt educada: “quién es la última persona?” Nosaltres: “nosotros”. La gent: “gracias”. I arriba el camello i tots a córrer tipologia maricón el último. Molt curiós). No hi ha ni un sol turista a part de nosaltres (és que mira que som intrèpids). La Txell i la Marina són testimonis d’una conversa fascinant entre dos cubans: “De dónde son?” “Alemanas o finlandesas por lo que hablan”. “Buen momento para robar carteras”. Glups!
Arribem al castell (sí, vius) i es posa a ploure, mira que bé. Però el Rainier, que és previsor, porta un jerseiet de màniga llarga per si refresca. Hi ha molta gent i el lloc és força xulu. Després d’esperar una estona comença la ceremonia del cañonazo, que no és ben bé el Buckingham Palace però va per aquí més el boom del canó.
Sortim depressa i tornem amb guagua, un trasto més normal que el camello però també més ple. Sortim a pressió quan ens diu el Nelson i sopem en una terrasseta 5 bocadillos de jamón y queso y 3 pollos. Retransmissió del pedido:Nosalres: “Y traiga también un plato de patatas fritas”. L’home: “Las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Ya, ya, pero sólo un plato de patatas, sin el pollo”. L’home: “Pero las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Bueno, pues traiga pollo”.
Després de sopar anem al Rosalia de Castro, però ens decepciona bastant i marxem a dormir destrossats.
DILLUNS 1 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA)
A les 9 som esmorzant: ja li estem agafant el gustillo als esmorzars d’en Daniel.
Comença l’odissea: cap a l’hotel Sevilla a mirar lo del cotxe. Fem 3 hores de cua simultània: Xavi, Marina i Anna T. al cotxe i en Bernat a la Cadeca. Ni una cosa ni l’altra serveix per res. Al cotxe: que aún no tenemos las reservaciones para el miércoles i a la Cadeca que encara fan cua ara.
Acabem canviant centimets a un banc de La Habana Vieja que resulta que no nos cambiarán porque no llevamos el pasaporte però que al final ens canvien no sabem ben bé per què. Canviem mil milions de pesos cubans i ens asseiem al terra del banc (que s’ha d’aprofitar la fresca de l’aire condicionat) per repartir-los.
Ens trobem amb en Nelsons sense el príncipe Rainiero a la Bodeguita del Medio i ens prenem uns mojitos tipus privé servits per en Ernesto, alias Ricky Martin. Molt simpàtic ell.
Increïble pero cierto, anem al China Town de La Habana, que té portes d’aquelles xines i tot. I és ultra cutre. Però de lo més cutre que hem vist a La Habana, que ja és dir.
Dinem en un restaurant xino amb farolillos vermells. Molts xinos no és que hi hagi però porten un batín d’aquells vermells que porten els xinos i al final, oh sorpresa, apareix un xino de veritat.
Havent dinat agafem 2 taxis d’aquells d’abans. Però d’abans d’abans: un Pontiac del 57 i un Chevrolet Impala del 60. Ens porten fins al Barri de Miramar, passant per la 5ª Avenida on veiem les ambaixades. Anem a la Plaza de la Revolución i ens fem unes foticos tot suant la cansalada i el cul (gràcies als fabulosos seients d’escai del taxi).
Anem cap a casa, ens refresquem i coneixem a en Alberto Piñeiro, un amic molt amic d’en Fidel que ens fa un speech molt interessant d’una hora sobre Cuba totalment diferent al discurs del Nelson.
Marxem cap a la Plaza de Armas tot passant per la calle del Obispo, molt “pija” ella. La plaça està molt maca i trobem el museu d’Història Natural, on pugem al mirador a prendre un trago i a veure la posta de sol. Molt molón.
Volem sopar i ens aventurem a una pizza callejera. Sense comentaris. Però clar, per 25 cèntims que val a sobre voldrem que estigui bona.
Donem un garbeo pel barri, ens asseiem al Malecón, prenem una mica la fresca (fresca? Quina fresca?) i marxem a dormir, no sense abans saquejar un bar i endur-nos totes les aigües que tenien.
Arribem a casa a les 22.50, rebentats i acalorats (per variar)
DIMARTS 2 D’AGOST DE 2005: LA HABANA
Com sempre, a les 9 som esmorzant.
Després de saludar el nostre panadero cual adolescentes en plena edat del pavo anem a fer un walking tour per La Habana Vieja.
Passem per l’estació de trens. Dels tres trens anunciats a les pantalles, la cosa queda així: un tren porta un retard de 5 hores, un altre tren està cancel.lat. i l’altre està pendent de confirmar que arribi. Deu n’hi do.
D’allà marxem cap a la casa natal de José Martí, la Iglesia de la Merced, que té un claustre impressionant i la Iglesia del Espíritu Santo. Aquí coneixem un noi, que treballa voluntari a la parròquia, amb qui tenim una conversa molt interessant sobre el país i la seva particular “mancha verde”. Una altra vegada, un discurs molt diferent del de l’Alberto Piñeiro i més semblant al d’en Nelson, tot i que més ben fonamentat. Ens dóna una tarja perquè hi portem els medicaments que ens sobrin abans de marxar de Cuba i ens sembla molt bona idea. Xerra que te xerraràs que arribem tard al Floridita, on havíem quedat amb el Nelson.
Ens prenem uns daiquiris boníssims (bé, només la Txell i la Marina) i passem una estona ben agradable xerra que te xerra.
Contra tot pronòstic, l’Anna N. troba líquid per les lentilles en una òptica que encara no hem acabat d’entendre.
Dinem al Restaurant Hanoi. Una altra retransmissió de pedido. Xavi: “Yo quiero pollo con arroz”. L’home: “se nos ha terminado”. Xavi (que ja es va quedant amb la copla cubana): “Y arroz con pollo hay?” L’home: “sí, eso sí hay”. Pos vale.
Després de dinar anem cap al Museo de la Revolución on, a part d’impregnar-nos de propaganda castrista i viva la revolución i tot això, ens morim de calor (especial menció al Francesc, que està a punt de soponcio). Nelson: Qué significa Lanatutu? Xavi: es una tribu, la de los lanatutus. Nelson: ahhh
Sortint del museu anem al centre comercial Harris Brothers, on quedem completament flipats amb el que tenen i amb els preus! Exemple: un tetrabrick de suc, 5 dòlars o unes bambes 50! I un cubà cobra una mitja de 12 dòlars al mes. És grotesc!
Prenem un mojito al O’Reilly i després les nenes marxem de souvenirs i els nens se’n van cap a casa.
Fem una intentona per sopar al Centro Asturiano Los Nardos però com que està atiborrat de gent ho canviem per una paladar on ens porta el Nelson. Ràpids el que seria ràpids no són. Sort que estem frescos i la cambrera és super simpàtica (irònic les dues coses, eh?).
El Nelson ens parla de religió, d’informàtica, de pelis i ens adonem que sap de tot. (Mazinger Z? No, Mazinger normal). Ens morim de riure i després de 3 hores de sopar marxem cap al malecón.
Està atiborrat de gent i nosaltres, cual lugareños, ens asseiem a prendre un PLANCHAO amb cola invitats pel Nelson.
Després d’uns estranys incidents que no acabem d’entendre, marxem cap a casa en taxi a les 12.30.
DIMECRES 3 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA – CIENFUEGOS)
A les 9 som esmorzant.
Arreglem motxilles, paguem a en Daniel i marxem a l’Hotel Sevilla a buscar els cotxes (anem-hi amb temps per si hi ha algun contratemps...)
Doncs a les 10.30 som a l’hotel en qüestió. Ens posem molt contents perquè gairebé no hi ha cua. Pensem: mira que bé, igual guanyem temps i tot. Pos no. No tenían el coche para las 12? Pues vuelvan a las 12. Ens quedem amb un pam de nas, més si comptem que “ya he dado todos los coches de la lista, ustedes son los últimos”. Pues casi que dénoslos, no? Pos no, a esperar-se 1 hora i mitja al hall de l’hotel. Aprofitem per canviar diners i escriure algunes postals.
A les 12 en punt estem altra vegada al garito del cotxe. El Bernat, la Marina i la Txell fan el papeleo mentre els altres encarreguen uns paninis de pernil i formatge per emportar al bar de l’hotel.
Després de les corresponents apostes tipus què tindrem abans, els cotxes o els bocatas, en mitja hora ho tenim tot resolt: 8 paninis i dos flamants coches medios Hyundai Accent. Fem un prec intern perquè ens durin tot el viatge. Ens trobem uns espanyols asseguts a terra jugant a cartes esperant un cotxe de lloguer, em sembla que encara juguen a cartes, pobres.
Tornem a can Daniel a buscar les motxilles (que si no et posis pel carril bus, que si el Bernat fent marxa enrera al mig de La Habana...)
Dinem abans de marxar els paninis del Sevilla (que al Francesc li han agradat molt) i au, carretera i manta.
Agafem el túnel de La Habana per sortir de la ciutat. Veiem un primer lletrero: CIENFUEGOS. Ens emocionem molt i sortim. Cagada! Donem la volta i tirem enrera un altre cop. Preguntem al poli que vigila el garito de l’autopista, que ens fa donar la volta i ens diu ell tot convençut: vayan todo recto y ya verán el cadtel que pone Autopista Nacional y después todos los nombres de los pueblos: Cienfuegos, Santa Clara...Doncs encara el busquem. L’únic que trobem són cartells tipus viva la revolución y los niños cubanos no se mueren, fet que ens fa aturar-nos i preguntar a un altre poli, alias el ligón de la A1, que li diu a l’Anna T. de tot. De tot vol dir, qué linda sonrisa, qué lindos ojos, qué lindos pechos...Uaaa! A partir d’aquí li adjudiquem el títol de Miss Tetas Lindas. Finalment enfilem per l’autopista després de preguntar a cada poli que trobem (Anna, ensenya les tetes) ja que no hi ha ni un putu lletrero. NI UN.
Després de tres hores i mitja de viatge per unes autopistes per les que no hi passa ni déu, arribem a Santa Clara i decidim anar directes cap al Memorial del Che. Just quan arribem comença a ploure, vaya por Dios, així que ens quedem tancats al cotxe esperant que pari el xaparrón. Especial menció a a la precisió mil.limètrica dels polis que ens fan moure el cotxe perquè surt un centímetre a la calçada (comptant que no hi ha absolutament ningú més , doncs home, té el seu punt).
El memorial és molt xulo, molt solemne. No sabem ben bé per què, no ens deixen fer fotos a l’esquena de l’estàtua del Che però com que ja ens estem acostumant a la forma de fer cubana, tampoc intentem preguntar per què.
Tenim el primer defcon: el Francesc. El pobre treu el panini i la primera papilla i es queda blanc com el paper...poretico!!
Marxem cap a Cienfuegos. Anem directes a ca l’Elias, la casa que ens ha recomanat en Leo. Les nostres cares són un poema quan ens adonem que la casa de l’Elias en qüestió està en un edifici tipus Bronx en un barri tipus ídem. L’Anna T. no vol ni baixar del cotxe! La Txell, el Xavi, el Francesc (tot i el defcon) i l’Anna N. pugen a veure què. La Txell i l’Anna N. no poden dissimular la seva immensa alegria quan ens diuen que no és allà. Ahhh, ¿no es aquí? En Elías ens porta a casa en José Manuel i a casa la Inés María. Ens agraden força i ens quedem (tot i que la decoració de can José Manuel és digna d’estudi...coordinats de flors i ratlles de tots colors i posters de paies tipus samantha fox en biquini per les parets). L’Anna N. trenca una figureta de porcellana que en Jose Manuel té a la tauleta del menjador i el pobre té un disgust!! (clar, perquè la figureta era maca).
Aparquem al Francesc i al seu defcon i anem a sopar a una paladar on ens porta en Jose Manuel. Molt xulu i molt fresquet (ji ji). I el plàtan fregit està per morir-se de bo.
Anem a dormir a les 12.00
Quedem a les 10.15 a l’estàtua d’en Botero.
Emboliquem motxilles i facturem en un santiamén.
A la cua del control de seguretat ens trobem el Felip Puig (visca l’Estatut!) i la segurata es mor d’enveja (anda que no os lo vais a pasar bien en Cuba!)
A l’avió, l’Anna T. i l’Anna N., al haver pagat més, tenen uns seients super molons amb espai ambient – discotheque, i la pobra Anna A. sola com una mussola. Sort que al final una pobra bona fe li canvia el lloc.
Poc abans d’aterrar, després de només 8 hores de vol, esmorzem uns cigronets i nos abrochamos los cinturones: HEM ARRIBAT A CUBA!!
A La Habana, tot, tret de les maletes que les hem d’esperar hores tot resant en silenci, tot és fàcil: un taxi – van de van d’aquelles que volíem nosaltres però que no n’hi havien, ens deixa al c/Cristo entre Teniente Rey y Muralla: al Colonial Daniel (però està bé de veritat? Pregunta lògica tenint en compte l’aspecte exterior de l’edifici, glups!)
En Daniel ens té preparades 3 habitacions que ens agraden força i on de seguida ens trobem com a casa.
Després d’anar a comprar unes aigüetes a ca en Panadero (que bonico!) marxem a dormir rebentats quan per nosaltres són les 5 del matí (11 de la nit hora cubana).
DIUMENGE 31 DE JULIOL DE 2005: LA HABANA
El jet lag ens té fatal i a les 5.30 del matí fem una festa de pijamas a l’habitació del mig.
Després d’una educada invitació tipus: “si provéssim de tornar a dormir igual dormiríem”, reprenem el son i ens llevem a les 8. El Daniel ens té l’esmorzar preparat: mango, síndria, plàtan, pa “torrat”, suc de mango marca “que me cago” i ous per en Bernat, que és un sibarita.
Esmorzem mentre el Nelson i el Rainier (l’excepció cubana, no parlava per no ofendre) ens esperen al carrer.
Comencem la ruta per La Habana Vieja sota un sol de justícia: la Plaza de Armas, la Plaza Francisco de Asís, la Plaza de la Catedral (amb visita a l’interior de la catedral), la Bodeguita del Medio i el Capitoli (o capitell para los amigos), que visitem per dins.
Després, anem cap a Centro Habana, al callejón de Hamel, a sentir rumba i a suar com autèntics porquets (pregunteu si no a la Txell, l’Anna A. i el pobre Francesc).
Marxem del callejón perquè no aguantem més la calor i tirem cap al Malecón, ja teníem ganes de veure’l! De camí, un amable venedor ens dóna el dia amb un agradable piropo: “compren frutas y vegetales para bajar de peso!”. Molt macu. Molt.
Caminem pel Malecón fins al Vedado, ens passem pel forro al venedor i dinem mig pollastre fregit amb patates en un local molt cubà (i sobretot molt fresc) amb la música a tota castanya i on ens fan pagar per anar al lavabo (clar, és que gairebé ens renten les mans).
Prenem postres a Coppelia, la famosa geladeria cubana. Ens quedem flipats quan veiem que està separats per cubans i per guiris. Ens mengem uns rizados de chocolate i marxem a fer pipi a l’Hotel Nacional (és que som molt fins nosaltres). Molt molón i ens serveix per recuperar forces i prendre una mica la fresca (la de l’aire condicionat, clar).
Del Nacional, cap al Malecón una altra vegada i segons tots els pronòstics, l’Anna T. (està bééé, i l’Anna N. també) ens trobem al primer conegut del viatge: l’Helga Reig, fent-se fotos al malecón amb un peazo de cubano que resulta que és el seu marit.
Al Malecón comença a ploure i la pluja ens acompanya fins a casa, on ens refresquem (és un dir) i ens preparem per anar al Cañonazo al Castillo de la Cabaña.
Nelson, ¿y cómo vamos hasta allá? Con el camello. Ahhhh. Camello = bus buturut amb una cabina de camió que impressiona molt perquè sembla que s’hagi de partir per le meitat en qualsevol moment. (Incís: la gent molt educada: “quién es la última persona?” Nosaltres: “nosotros”. La gent: “gracias”. I arriba el camello i tots a córrer tipologia maricón el último. Molt curiós). No hi ha ni un sol turista a part de nosaltres (és que mira que som intrèpids). La Txell i la Marina són testimonis d’una conversa fascinant entre dos cubans: “De dónde son?” “Alemanas o finlandesas por lo que hablan”. “Buen momento para robar carteras”. Glups!
Arribem al castell (sí, vius) i es posa a ploure, mira que bé. Però el Rainier, que és previsor, porta un jerseiet de màniga llarga per si refresca. Hi ha molta gent i el lloc és força xulu. Després d’esperar una estona comença la ceremonia del cañonazo, que no és ben bé el Buckingham Palace però va per aquí més el boom del canó.
Sortim depressa i tornem amb guagua, un trasto més normal que el camello però també més ple. Sortim a pressió quan ens diu el Nelson i sopem en una terrasseta 5 bocadillos de jamón y queso y 3 pollos. Retransmissió del pedido:Nosalres: “Y traiga también un plato de patatas fritas”. L’home: “Las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Ya, ya, pero sólo un plato de patatas, sin el pollo”. L’home: “Pero las patatas van con el pollo”. Nosaltres: “Bueno, pues traiga pollo”.
Després de sopar anem al Rosalia de Castro, però ens decepciona bastant i marxem a dormir destrossats.
DILLUNS 1 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA)
A les 9 som esmorzant: ja li estem agafant el gustillo als esmorzars d’en Daniel.
Comença l’odissea: cap a l’hotel Sevilla a mirar lo del cotxe. Fem 3 hores de cua simultània: Xavi, Marina i Anna T. al cotxe i en Bernat a la Cadeca. Ni una cosa ni l’altra serveix per res. Al cotxe: que aún no tenemos las reservaciones para el miércoles i a la Cadeca que encara fan cua ara.
Acabem canviant centimets a un banc de La Habana Vieja que resulta que no nos cambiarán porque no llevamos el pasaporte però que al final ens canvien no sabem ben bé per què. Canviem mil milions de pesos cubans i ens asseiem al terra del banc (que s’ha d’aprofitar la fresca de l’aire condicionat) per repartir-los.
Ens trobem amb en Nelsons sense el príncipe Rainiero a la Bodeguita del Medio i ens prenem uns mojitos tipus privé servits per en Ernesto, alias Ricky Martin. Molt simpàtic ell.
Increïble pero cierto, anem al China Town de La Habana, que té portes d’aquelles xines i tot. I és ultra cutre. Però de lo més cutre que hem vist a La Habana, que ja és dir.
Dinem en un restaurant xino amb farolillos vermells. Molts xinos no és que hi hagi però porten un batín d’aquells vermells que porten els xinos i al final, oh sorpresa, apareix un xino de veritat.
Havent dinat agafem 2 taxis d’aquells d’abans. Però d’abans d’abans: un Pontiac del 57 i un Chevrolet Impala del 60. Ens porten fins al Barri de Miramar, passant per la 5ª Avenida on veiem les ambaixades. Anem a la Plaza de la Revolución i ens fem unes foticos tot suant la cansalada i el cul (gràcies als fabulosos seients d’escai del taxi).
Anem cap a casa, ens refresquem i coneixem a en Alberto Piñeiro, un amic molt amic d’en Fidel que ens fa un speech molt interessant d’una hora sobre Cuba totalment diferent al discurs del Nelson.
Marxem cap a la Plaza de Armas tot passant per la calle del Obispo, molt “pija” ella. La plaça està molt maca i trobem el museu d’Història Natural, on pugem al mirador a prendre un trago i a veure la posta de sol. Molt molón.
Volem sopar i ens aventurem a una pizza callejera. Sense comentaris. Però clar, per 25 cèntims que val a sobre voldrem que estigui bona.
Donem un garbeo pel barri, ens asseiem al Malecón, prenem una mica la fresca (fresca? Quina fresca?) i marxem a dormir, no sense abans saquejar un bar i endur-nos totes les aigües que tenien.
Arribem a casa a les 22.50, rebentats i acalorats (per variar)
DIMARTS 2 D’AGOST DE 2005: LA HABANA
Com sempre, a les 9 som esmorzant.
Després de saludar el nostre panadero cual adolescentes en plena edat del pavo anem a fer un walking tour per La Habana Vieja.
Passem per l’estació de trens. Dels tres trens anunciats a les pantalles, la cosa queda així: un tren porta un retard de 5 hores, un altre tren està cancel.lat. i l’altre està pendent de confirmar que arribi. Deu n’hi do.
D’allà marxem cap a la casa natal de José Martí, la Iglesia de la Merced, que té un claustre impressionant i la Iglesia del Espíritu Santo. Aquí coneixem un noi, que treballa voluntari a la parròquia, amb qui tenim una conversa molt interessant sobre el país i la seva particular “mancha verde”. Una altra vegada, un discurs molt diferent del de l’Alberto Piñeiro i més semblant al d’en Nelson, tot i que més ben fonamentat. Ens dóna una tarja perquè hi portem els medicaments que ens sobrin abans de marxar de Cuba i ens sembla molt bona idea. Xerra que te xerraràs que arribem tard al Floridita, on havíem quedat amb el Nelson.
Ens prenem uns daiquiris boníssims (bé, només la Txell i la Marina) i passem una estona ben agradable xerra que te xerra.
Contra tot pronòstic, l’Anna N. troba líquid per les lentilles en una òptica que encara no hem acabat d’entendre.
Dinem al Restaurant Hanoi. Una altra retransmissió de pedido. Xavi: “Yo quiero pollo con arroz”. L’home: “se nos ha terminado”. Xavi (que ja es va quedant amb la copla cubana): “Y arroz con pollo hay?” L’home: “sí, eso sí hay”. Pos vale.
Després de dinar anem cap al Museo de la Revolución on, a part d’impregnar-nos de propaganda castrista i viva la revolución i tot això, ens morim de calor (especial menció al Francesc, que està a punt de soponcio). Nelson: Qué significa Lanatutu? Xavi: es una tribu, la de los lanatutus. Nelson: ahhh
Sortint del museu anem al centre comercial Harris Brothers, on quedem completament flipats amb el que tenen i amb els preus! Exemple: un tetrabrick de suc, 5 dòlars o unes bambes 50! I un cubà cobra una mitja de 12 dòlars al mes. És grotesc!
Prenem un mojito al O’Reilly i després les nenes marxem de souvenirs i els nens se’n van cap a casa.
Fem una intentona per sopar al Centro Asturiano Los Nardos però com que està atiborrat de gent ho canviem per una paladar on ens porta el Nelson. Ràpids el que seria ràpids no són. Sort que estem frescos i la cambrera és super simpàtica (irònic les dues coses, eh?).
El Nelson ens parla de religió, d’informàtica, de pelis i ens adonem que sap de tot. (Mazinger Z? No, Mazinger normal). Ens morim de riure i després de 3 hores de sopar marxem cap al malecón.
Està atiborrat de gent i nosaltres, cual lugareños, ens asseiem a prendre un PLANCHAO amb cola invitats pel Nelson.
Després d’uns estranys incidents que no acabem d’entendre, marxem cap a casa en taxi a les 12.30.
DIMECRES 3 D’AGOST DE 2005 (LA HABANA – CIENFUEGOS)
A les 9 som esmorzant.
Arreglem motxilles, paguem a en Daniel i marxem a l’Hotel Sevilla a buscar els cotxes (anem-hi amb temps per si hi ha algun contratemps...)
Doncs a les 10.30 som a l’hotel en qüestió. Ens posem molt contents perquè gairebé no hi ha cua. Pensem: mira que bé, igual guanyem temps i tot. Pos no. No tenían el coche para las 12? Pues vuelvan a las 12. Ens quedem amb un pam de nas, més si comptem que “ya he dado todos los coches de la lista, ustedes son los últimos”. Pues casi que dénoslos, no? Pos no, a esperar-se 1 hora i mitja al hall de l’hotel. Aprofitem per canviar diners i escriure algunes postals.
A les 12 en punt estem altra vegada al garito del cotxe. El Bernat, la Marina i la Txell fan el papeleo mentre els altres encarreguen uns paninis de pernil i formatge per emportar al bar de l’hotel.
Després de les corresponents apostes tipus què tindrem abans, els cotxes o els bocatas, en mitja hora ho tenim tot resolt: 8 paninis i dos flamants coches medios Hyundai Accent. Fem un prec intern perquè ens durin tot el viatge. Ens trobem uns espanyols asseguts a terra jugant a cartes esperant un cotxe de lloguer, em sembla que encara juguen a cartes, pobres.
Tornem a can Daniel a buscar les motxilles (que si no et posis pel carril bus, que si el Bernat fent marxa enrera al mig de La Habana...)
Dinem abans de marxar els paninis del Sevilla (que al Francesc li han agradat molt) i au, carretera i manta.
Agafem el túnel de La Habana per sortir de la ciutat. Veiem un primer lletrero: CIENFUEGOS. Ens emocionem molt i sortim. Cagada! Donem la volta i tirem enrera un altre cop. Preguntem al poli que vigila el garito de l’autopista, que ens fa donar la volta i ens diu ell tot convençut: vayan todo recto y ya verán el cadtel que pone Autopista Nacional y después todos los nombres de los pueblos: Cienfuegos, Santa Clara...Doncs encara el busquem. L’únic que trobem són cartells tipus viva la revolución y los niños cubanos no se mueren, fet que ens fa aturar-nos i preguntar a un altre poli, alias el ligón de la A1, que li diu a l’Anna T. de tot. De tot vol dir, qué linda sonrisa, qué lindos ojos, qué lindos pechos...Uaaa! A partir d’aquí li adjudiquem el títol de Miss Tetas Lindas. Finalment enfilem per l’autopista després de preguntar a cada poli que trobem (Anna, ensenya les tetes) ja que no hi ha ni un putu lletrero. NI UN.
Després de tres hores i mitja de viatge per unes autopistes per les que no hi passa ni déu, arribem a Santa Clara i decidim anar directes cap al Memorial del Che. Just quan arribem comença a ploure, vaya por Dios, així que ens quedem tancats al cotxe esperant que pari el xaparrón. Especial menció a a la precisió mil.limètrica dels polis que ens fan moure el cotxe perquè surt un centímetre a la calçada (comptant que no hi ha absolutament ningú més , doncs home, té el seu punt).
El memorial és molt xulo, molt solemne. No sabem ben bé per què, no ens deixen fer fotos a l’esquena de l’estàtua del Che però com que ja ens estem acostumant a la forma de fer cubana, tampoc intentem preguntar per què.
Tenim el primer defcon: el Francesc. El pobre treu el panini i la primera papilla i es queda blanc com el paper...poretico!!
Marxem cap a Cienfuegos. Anem directes a ca l’Elias, la casa que ens ha recomanat en Leo. Les nostres cares són un poema quan ens adonem que la casa de l’Elias en qüestió està en un edifici tipus Bronx en un barri tipus ídem. L’Anna T. no vol ni baixar del cotxe! La Txell, el Xavi, el Francesc (tot i el defcon) i l’Anna N. pugen a veure què. La Txell i l’Anna N. no poden dissimular la seva immensa alegria quan ens diuen que no és allà. Ahhh, ¿no es aquí? En Elías ens porta a casa en José Manuel i a casa la Inés María. Ens agraden força i ens quedem (tot i que la decoració de can José Manuel és digna d’estudi...coordinats de flors i ratlles de tots colors i posters de paies tipus samantha fox en biquini per les parets). L’Anna N. trenca una figureta de porcellana que en Jose Manuel té a la tauleta del menjador i el pobre té un disgust!! (clar, perquè la figureta era maca).
Aparquem al Francesc i al seu defcon i anem a sopar a una paladar on ens porta en Jose Manuel. Molt xulu i molt fresquet (ji ji). I el plàtan fregit està per morir-se de bo.
Anem a dormir a les 12.00
Hotels inusuals III / Hoteles inusuales III
Vale, si algú té nassos que hi vagi i després m’ho expliqui.
http://www.icehotel-canada.com/es/index.es.php
http://www.icehotel.com/
Vale, si alguien tiene narices que vaya y luego me lo cuente.
http://www.icehotel-canada.com/es/index.es.php
http://www.icehotel.com/
http://www.icehotel-canada.com/es/index.es.php
http://www.icehotel.com/
Vale, si alguien tiene narices que vaya y luego me lo cuente.
http://www.icehotel-canada.com/es/index.es.php
http://www.icehotel.com/
Hello Kitty everywhere
Em permeto una petita llicència friqui però no em digueu que no és mono aquest llibre de viatges :-)
http://www.amazon.com/Hello-Kitty-Everywhere-Kate-Williamson/dp/0810949385/ref=pd_bbs_sr_2?ie=UTF8&s=books&qid=1201619989&sr=1-2
Me permito una pequeña licencia friqui pero no me digáis que no es monísimo este libro de viajes :-)
http://www.amazon.com/Hello-Kitty-Everywhere-Kate-Williamson/dp/0810949385/ref=pd_bbs_sr_2?ie=UTF8&s=books&qid=1201619989&sr=1-2
http://www.amazon.com/Hello-Kitty-Everywhere-Kate-Williamson/dp/0810949385/ref=pd_bbs_sr_2?ie=UTF8&s=books&qid=1201619989&sr=1-2
Me permito una pequeña licencia friqui pero no me digáis que no es monísimo este libro de viajes :-)
http://www.amazon.com/Hello-Kitty-Everywhere-Kate-Williamson/dp/0810949385/ref=pd_bbs_sr_2?ie=UTF8&s=books&qid=1201619989&sr=1-2
viernes, 25 de enero de 2008
BAILA CUBA
Ai, que guai! Us imagineu? Uns dies a La Habana aprenent a ballar salsa. Jo hi vull anar!! Tutusaus, t’apuntes? :-)
http://www.salsa-in-cuba.com/esp/curso-salsa-con-alojamiento.htm
Ay qué guay! Te imaginas? Unos días en La Habana aprendiendo a bailar salsa. Yo quiero ir!!
http://www.salsa-in-cuba.com/esp/curso-salsa-con-alojamiento.htm
http://www.salsa-in-cuba.com/esp/curso-salsa-con-alojamiento.htm
Ay qué guay! Te imaginas? Unos días en La Habana aprendiendo a bailar salsa. Yo quiero ir!!
http://www.salsa-in-cuba.com/esp/curso-salsa-con-alojamiento.htm
jueves, 24 de enero de 2008
Llibres de viatges / Libros de viajes
Us deixo un enllaç a una pàgina de literatura de viatges. Jolín, jo els vull tots…
http://www.viatgeaddictes.com/es/llibres.php#llibres
Os dejo un enlace a una página de literatura de viajes. Jolín, yo los quiero todos…
http://www.viatgeaddictes.com/es/llibres.php#llibres
http://www.viatgeaddictes.com/es/llibres.php#llibres
Os dejo un enlace a una página de literatura de viajes. Jolín, yo los quiero todos…
http://www.viatgeaddictes.com/es/llibres.php#llibres
miércoles, 23 de enero de 2008
Mil llocs / Mil lugares
Em mola.Si algun dia no sabeu què regalar-me...
http://www.altair.es/index.php?id=42&tx_ttproducts_pi1[backPID]=39&tx_ttproducts_pi1[product]=95299&cHash=6748df4bfa
Me mola. Si alguna vez no sabéis qué regalarme...
http://www.altair.es/index.php?id=42&tx_ttproducts_pi1[backPID]=39&tx_ttproducts_pi1[product]=95299&cHash=6748df4bfa
http://www.altair.es/index.php?id=42&tx_ttproducts_pi1[backPID]=39&tx_ttproducts_pi1[product]=95299&cHash=6748df4bfa
Me mola. Si alguna vez no sabéis qué regalarme...
http://www.altair.es/index.php?id=42&tx_ttproducts_pi1[backPID]=39&tx_ttproducts_pi1[product]=95299&cHash=6748df4bfa
Paraules / Palabras
Les paraules més boniques del castellà, segons una enquesta:
En primer lloc, amor
En segon lloc, libertad
En tercer lloc, paz
Una mica tòpic, no?
Si voleu saber quines són les 26 més votades:
http://www.escueladeescritores.com/palabra-mas-bella
Per mi, les més maques de la llista són libélula, azahar, susurro, sonrisa i mandarina
Las palabras más bonitas del castellano, según una encuesta:
En primer lugar, amor
En segundo lugar, libertad
En tercer lugar, paz
Un poco tópico, no?
Si queréis ver las 26 palabras más votadas:
http://www.escueladeescritores.com/palabra-mas-bella
Para mí, las más bonitas de la lista son libélula, azahar, susurro, sonrisa y mandarina
En primer lloc, amor
En segon lloc, libertad
En tercer lloc, paz
Una mica tòpic, no?
Si voleu saber quines són les 26 més votades:
http://www.escueladeescritores.com/palabra-mas-bella
Per mi, les més maques de la llista són libélula, azahar, susurro, sonrisa i mandarina
Las palabras más bonitas del castellano, según una encuesta:
En primer lugar, amor
En segundo lugar, libertad
En tercer lugar, paz
Un poco tópico, no?
Si queréis ver las 26 palabras más votadas:
http://www.escueladeescritores.com/palabra-mas-bella
Para mí, las más bonitas de la lista son libélula, azahar, susurro, sonrisa y mandarina
martes, 22 de enero de 2008
Marraqueix / Marrakech
L’any passat, pel pont de l’1 de maig vaig tenir la sort de fer una escapadeta a Marraqueix, amb la meva germana i una amiga. És una ciutat preciosa, vam tenir un temps fantàstic i tot va anar sobre rodes. L’hotel no era cap cosa de l’altre món, en teoria un 4 estrelles, però vingut a menys, però estava relativament ben situat (una excursió en línia recta d’uns 20 minuts a peu fins a la Koutubia, en ple centre) i ens va sortir molt barat.
Us deixo unes adreces i també unes fotos:
http://www.darmoha.ma/ Per a un sopar especial, en un entorn privilegiat, sobretot si sopeu a la terrassa.
http://www.tripadvisor.es/Hotel_Review-g293734-d309047-Reviews-Nassim_Hotel-Marrakech.html Crítiques de l’hotel (Hotel Nassim)
http://php.terra.com/turismo/templates/place.php?l=es&place=203963&destination=183 DAR CHERIFA, Cafè literari amagat als carrers de la Medina. Ideal per a fer un descans i prendre un tè de menta
http://www.vascomag.com/spip.php?article1211 Restaurant Chez Chegrouni, a la plaça Jemaa el Fna. Lloc humil i molt barat però fan els millors cous-cous i tajines del món.
http://elmundoviajes.elmundo.es/elmundoviajes/noticia2.html?seccion=libro&nombre=1012497408 I afegeixo aquest llibre, que em sembla que pot ser interessant.
FOTOS: share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGCg
El año pasado, para el puente del 1 de mayo tuve la suerte de escaparme a Marrakech, con mi hermana y una amiga. Es una ciudad preciosa, tuvimos un tiempo fantástico y todo fue sobre ruedas. El hotel no era nada del otro mundo, en teoría un 4 estrellas pero bastante venido a menos, pero estaba relativamente bien situado (un paseo en línea recta de unos 20 minutos a pie hasta la Koutubia, en pleno centro) y nos salió muy barato.
Dejo direcciones y fotos:
www.darmoha.ma Para una cena especial en un entorno privilegiado, especialmente si cenáis en la terraza.
http://www.tripadvisor.es/Hotel_Review-g293734-d309047-Reviews-Nassim_Hotel-Marrakech.html Críticas del hotel (Hotel Nassim)
http://php.terra.com/turismo/templates/place.php?l=es&place=203963&destination=183 DAR CHERIFA, Café literario escondido en las calles de la Medina. Ideal para un descanso y un té a la menta.
http://www.vascomag.com/spip.php?article1211 Restaurante Chez Chegrouni, en la plaza Jemaa el Fna. Sitio humilde y muy barato, hacen los mejores cous-cous y tajines del mundo!
http://elmundoviajes.elmundo.es/elmundoviajes/noticia2.html?seccion=libro&nombre=1012497408 Añado este libro, que me parece que puede ser interesante.
FOTOS: http://share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGCg&emid=sharshar&linkid=link5
Us deixo unes adreces i també unes fotos:
http://www.darmoha.ma/ Per a un sopar especial, en un entorn privilegiat, sobretot si sopeu a la terrassa.
http://www.tripadvisor.es/Hotel_Review-g293734-d309047-Reviews-Nassim_Hotel-Marrakech.html Crítiques de l’hotel (Hotel Nassim)
http://php.terra.com/turismo/templates/place.php?l=es&place=203963&destination=183 DAR CHERIFA, Cafè literari amagat als carrers de la Medina. Ideal per a fer un descans i prendre un tè de menta
http://www.vascomag.com/spip.php?article1211 Restaurant Chez Chegrouni, a la plaça Jemaa el Fna. Lloc humil i molt barat però fan els millors cous-cous i tajines del món.
http://elmundoviajes.elmundo.es/elmundoviajes/noticia2.html?seccion=libro&nombre=1012497408 I afegeixo aquest llibre, que em sembla que pot ser interessant.
FOTOS: share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGCg
El año pasado, para el puente del 1 de mayo tuve la suerte de escaparme a Marrakech, con mi hermana y una amiga. Es una ciudad preciosa, tuvimos un tiempo fantástico y todo fue sobre ruedas. El hotel no era nada del otro mundo, en teoría un 4 estrellas pero bastante venido a menos, pero estaba relativamente bien situado (un paseo en línea recta de unos 20 minutos a pie hasta la Koutubia, en pleno centro) y nos salió muy barato.
Dejo direcciones y fotos:
www.darmoha.ma Para una cena especial en un entorno privilegiado, especialmente si cenáis en la terraza.
http://www.tripadvisor.es/Hotel_Review-g293734-d309047-Reviews-Nassim_Hotel-Marrakech.html Críticas del hotel (Hotel Nassim)
http://php.terra.com/turismo/templates/place.php?l=es&place=203963&destination=183 DAR CHERIFA, Café literario escondido en las calles de la Medina. Ideal para un descanso y un té a la menta.
http://www.vascomag.com/spip.php?article1211 Restaurante Chez Chegrouni, en la plaza Jemaa el Fna. Sitio humilde y muy barato, hacen los mejores cous-cous y tajines del mundo!
http://elmundoviajes.elmundo.es/elmundoviajes/noticia2.html?seccion=libro&nombre=1012497408 Añado este libro, que me parece que puede ser interesante.
FOTOS: http://share.shutterfly.com/action/welcome?sid=0AbNGjFm4cMmLGCg&emid=sharshar&linkid=link5
Hotels inusuals II / Hoteles inusuales II
Aquest a Amsterdam…bé, molt inusual no és que sigui però pels amants de la filosofia pot ser una bona opció, no és exageradament car (les dobles van d’entre 80 a 150 euros) i no té mala pinta, curiós si més no. Les habitacions porten nom de filòsofs i estan decorades, segons diu la web, d’acord amb temes filosòfics i culturals, sigui el que sigui això :-) Però vaja, si sou admiradors de Nietzsche, Wittgenstein o Spinoza, aquest és el vostre hotel.
http://www.hoteldefilosoof.nl/?type=page&index=0&lang=en&page=0
Este en Amsterdam…bueno, muy inusual no es que sea pero para los amantes de la filosofía puede ser una buena opción, no es exageradamente caro (las dobles oscilan entre los 80 y los 150 euros) y no tiene mala pinta, curioso en cualquier caso. Las habitaciones tienen nombres de filósofos y están decoradas, según se dice en la web, de acuerdo con temas filosóficos y culturales, sea lo que sea eso :-) Pero vaya, si sois admiradores de Nietzsce, Wittgenstein o Spinoza, este es vuestro hotel.
http://www.hoteldefilosoof.nl/?type=page&index=0&lang=en&page=0
http://www.hoteldefilosoof.nl/?type=page&index=0&lang=en&page=0
Este en Amsterdam…bueno, muy inusual no es que sea pero para los amantes de la filosofía puede ser una buena opción, no es exageradamente caro (las dobles oscilan entre los 80 y los 150 euros) y no tiene mala pinta, curioso en cualquier caso. Las habitaciones tienen nombres de filósofos y están decoradas, según se dice en la web, de acuerdo con temas filosóficos y culturales, sea lo que sea eso :-) Pero vaya, si sois admiradores de Nietzsce, Wittgenstein o Spinoza, este es vuestro hotel.
http://www.hoteldefilosoof.nl/?type=page&index=0&lang=en&page=0
lunes, 21 de enero de 2008
Hotels inusuals I / Hoteles inusuales I
Mireu que guai!! Un bed and breakfast però en un vagó de tren...té súper bona pinta. Està a Escòcia, a St. Andrews, em sembla que per allà es juga al golf. I a veure els preus...120 lliures per nit. És carot però per donar-se un capritxo és mono. I si t’allotges en habitacions normals la cosa va de les 70 a les 95 lliures, però clar, ja no és el mateix.
http://www.theoldstation.co.uk/site/content/accommodation/carriage.shtml
Mirad qué guay!! Un bed and breakfast pero en un vagón de tren...tiene súper buena pinta. Está en Escocia, en St. Andrews, creo que por allí se juega al golf, no? A ver los precios...120 libras por noche. Es caro pero para darse un capricho es mono. Y si te alojas en habitaciones normales, sin vagón, el precio va de las 70 a las 95 libras, pero claro, ya no es lo mismo.
http://www.theoldstation.co.uk/site/content/accommodation/carriage.shtml
http://www.theoldstation.co.uk/site/content/accommodation/carriage.shtml
Mirad qué guay!! Un bed and breakfast pero en un vagón de tren...tiene súper buena pinta. Está en Escocia, en St. Andrews, creo que por allí se juega al golf, no? A ver los precios...120 libras por noche. Es caro pero para darse un capricho es mono. Y si te alojas en habitaciones normales, sin vagón, el precio va de las 70 a las 95 libras, pero claro, ya no es lo mismo.
http://www.theoldstation.co.uk/site/content/accommodation/carriage.shtml
Del amor y otros demonios
El 26 de octubre de 1949 el reportero Gabriel García Márquez fue enviado al antiguo convento de Santa Clara, que iba a ser demolido para edificar sobre él un hotel de cinco estrellas, a presenciar el vaciado de las criptas funerarias y a cubrir la noticia. Se exhumaron los restos de un virrey del Perú y su amante secreta, un obispo, varias abadesas, un bachiller de artes y una marquesa. Pero la sorpresa saltó al destapar la tercera hornacina del altar mayor: se desparramó una cabellera de color cobre, de veintidós metros y once centímetros de largo, perteneciente a una niña. En la lápida apenas se leía el nombre: Sierva María de Todos los Ángeles. «Mi abuela me contaba de niño la leyenda de una marquesita de doce años cuya cabellera le arrastraba como una cola de novia, que había muerto del mal de rabia por el mordisco de un perro, y era venerada en los pueblos del Caribe por sus muchos milagros. La idea de que esa tumba pudiera ser la suya fue mi noticia de aquel día, y el origen de este libro.»
El llibre és una petita joia, personalment, el meu preferit d’aquest autor. La curiositat és que el convent efectivament es va convertir en un hotel, l’actual Sofitel Santa Clara de Cartagena d’Índies, a Colòmbia, on vaig tenir la sort d’allotjar-me uns dies l’estiu passat. Des de la terrassa de l’hotel es pot veure la casa que l’escriptor té a la ciutat i diuen que si tens paciència pots arribar a conèixer l’esperit de Sierva María :-)
http://www.hotelsantaclara.com/
http://www.hotelsantaclara.com/espanol/tour/galeria-fotos.html
El 26 de octubre de 1949 el reportero Gabriel García Márquez fue enviado al antiguo convento de Santa Clara, que iba a ser demolido para edificar sobre él un hotel de cinco estrellas, a presenciar el vaciado de las criptas funerarias y a cubrir la noticia. Se exhumaron los restos de un virrey del Perú y su amante secreta, un obispo, varias abadesas, un bachiller de artes y una marquesa. Pero la sorpresa saltó al destapar la tercera hornacina del altar mayor: se desparramó una cabellera de color cobre, de veintidós metros y once centímetros de largo, perteneciente a una niña. En la lápida apenas se leía el nombre: Sierva María de Todos los Ángeles. «Mi abuela me contaba de niño la leyenda de una marquesita de doce años cuya cabellera le arrastraba como una cola de novia, que había muerto del mal de rabia por el mordisco de un perro, y era venerada en los pueblos del Caribe por sus muchos milagros. La idea de que esa tumba pudiera ser la suya fue mi noticia de aquel día, y el origen de este libro.»
El libro es una pequeña joya, personalmente, es mi libro favorito de este autor. La curiosidad es que el convento efectivamente se convirtió en un hotel, el actual Sofitel Santa Clara de Cartagena de Indias, en Colombia, donde tuve la suerte de alojarme unos días el verano pasado. Desde la terraza del hotel se puede ver la casa que el escritor tiene en la ciudad y quién sabe, con un poco de paciencia puedes llegar a conocer al espíritu de Sierva María :-)
www.hotelsantaclara.com
http://www.hotelsantaclara.com/espanol/tour/galeria-fotos.html
El llibre és una petita joia, personalment, el meu preferit d’aquest autor. La curiositat és que el convent efectivament es va convertir en un hotel, l’actual Sofitel Santa Clara de Cartagena d’Índies, a Colòmbia, on vaig tenir la sort d’allotjar-me uns dies l’estiu passat. Des de la terrassa de l’hotel es pot veure la casa que l’escriptor té a la ciutat i diuen que si tens paciència pots arribar a conèixer l’esperit de Sierva María :-)
http://www.hotelsantaclara.com/
http://www.hotelsantaclara.com/espanol/tour/galeria-fotos.html
El 26 de octubre de 1949 el reportero Gabriel García Márquez fue enviado al antiguo convento de Santa Clara, que iba a ser demolido para edificar sobre él un hotel de cinco estrellas, a presenciar el vaciado de las criptas funerarias y a cubrir la noticia. Se exhumaron los restos de un virrey del Perú y su amante secreta, un obispo, varias abadesas, un bachiller de artes y una marquesa. Pero la sorpresa saltó al destapar la tercera hornacina del altar mayor: se desparramó una cabellera de color cobre, de veintidós metros y once centímetros de largo, perteneciente a una niña. En la lápida apenas se leía el nombre: Sierva María de Todos los Ángeles. «Mi abuela me contaba de niño la leyenda de una marquesita de doce años cuya cabellera le arrastraba como una cola de novia, que había muerto del mal de rabia por el mordisco de un perro, y era venerada en los pueblos del Caribe por sus muchos milagros. La idea de que esa tumba pudiera ser la suya fue mi noticia de aquel día, y el origen de este libro.»
El libro es una pequeña joya, personalmente, es mi libro favorito de este autor. La curiosidad es que el convento efectivamente se convirtió en un hotel, el actual Sofitel Santa Clara de Cartagena de Indias, en Colombia, donde tuve la suerte de alojarme unos días el verano pasado. Desde la terraza del hotel se puede ver la casa que el escritor tiene en la ciudad y quién sabe, con un poco de paciencia puedes llegar a conocer al espíritu de Sierva María :-)
www.hotelsantaclara.com
http://www.hotelsantaclara.com/espanol/tour/galeria-fotos.html
domingo, 20 de enero de 2008
No em deixis mai / Nunca me abandones
Aquest és un llibre de l'escriptor britànic d'origen japonès Kazuo Ishiguro. És un llibre no excessivament llarg i difícil de definir, però la primera paraula que em ve al cap per descriure'l és "aterrador". Recordo que la sensació que em va deixar va ser de trasbals i dessassossec però crec que val la pena llegir-lo. Ja m'ho direu.
http://www.alibri.es/index.php?option=com_commerce&page=product_info.php&&from=view&products_id=303207&osCsid=fe
Este es un libro del escritor británico de origen japonés Kazuo Ishiguro. Es un libro no demasiado largo y difícil de definir pero la primera palabra que se me ocurre para describirlo es "aterrador". Recuerdo que la sensación que me dejó fue de desconcierto y desasosiego pero creo que merece la pena leerlo. Ya me contaréis.
http://www.anagrama-ed.es/titulo/PN_618
http://www.alibri.es/index.php?option=com_commerce&page=product_info.php&&from=view&products_id=303207&osCsid=fe
Este es un libro del escritor británico de origen japonés Kazuo Ishiguro. Es un libro no demasiado largo y difícil de definir pero la primera palabra que se me ocurre para describirlo es "aterrador". Recuerdo que la sensación que me dejó fue de desconcierto y desasosiego pero creo que merece la pena leerlo. Ya me contaréis.
http://www.anagrama-ed.es/titulo/PN_618
sábado, 19 de enero de 2008
Sonrisas de Bombay
Acabo de sentir a la ràdio una entrevista a un tal Jaume Sanllorente. Aquest noi és un periodista que, arran d’un viatge turístic a l’Índia, on es va veure colpit per les condicions de vida al país, va decidir deixar la seva vida a Barcelona i es va instal.lar a Bombay per prendre part en un projecte per a salvar un orfanat que era a punt de tancar. Jaume Sanllorente ha relatat la seva experiència al llibre Sonrisas de Bombay, publicat per l’editorial Plataforma. El llibre sortirà a la venda en català per Sant Jordi. Deixo un enllaç a La Casa del Libro per si algú hi vol donar una ullada.
http://www.casadellibro.com/fichas/fichabiblio/0,,2900001217439,00.html?codigo=2900001217439&nombre=SONRISAS%20DE%20BOMBAY%3A%20EL%20VIAJE%20QUE%20CAMBIO%20MI%20DESTINO
Acabo de escuchar en la radio una entrevista a un tal Jaume Sanllorente. Este chico es un periodista que, a raíz de un viaje turístico a la India, durante el cual se vio conmocionado por las condiciones de vida en el país, decidió dejar su vida en Barcelona y se instaló en Bombay para tomar parte en un proyecto para salvar un orfanato que estaba a punto de cerrar. Jaume Sanllorente ha relatado su experiencia en el libro Sonrisas de Bombay, publicado por la editorial Plataforma. El libro saldrá a la venta en catalán para Sant Jordi. Dejo un enlace a La Casa del Libro, por si alguien quiere darle un vistazo.
http://www.casadellibro.com/fichas/fichabiblio/0,,2900001217439,00.html?codigo=2900001217439&nombre=SONRISAS%20DE%20BOMBAY%3A%20EL%20VIAJE%20QUE%20CAMBIO%20MI%20DESTINO
http://www.casadellibro.com/fichas/fichabiblio/0,,2900001217439,00.html?codigo=2900001217439&nombre=SONRISAS%20DE%20BOMBAY%3A%20EL%20VIAJE%20QUE%20CAMBIO%20MI%20DESTINO
Acabo de escuchar en la radio una entrevista a un tal Jaume Sanllorente. Este chico es un periodista que, a raíz de un viaje turístico a la India, durante el cual se vio conmocionado por las condiciones de vida en el país, decidió dejar su vida en Barcelona y se instaló en Bombay para tomar parte en un proyecto para salvar un orfanato que estaba a punto de cerrar. Jaume Sanllorente ha relatado su experiencia en el libro Sonrisas de Bombay, publicado por la editorial Plataforma. El libro saldrá a la venta en catalán para Sant Jordi. Dejo un enlace a La Casa del Libro, por si alguien quiere darle un vistazo.
http://www.casadellibro.com/fichas/fichabiblio/0,,2900001217439,00.html?codigo=2900001217439&nombre=SONRISAS%20DE%20BOMBAY%3A%20EL%20VIAJE%20QUE%20CAMBIO%20MI%20DESTINO
viernes, 18 de enero de 2008
Geografía
Com anem de geografia? Comproveu-ho, és més difícil del que sembla.
http://www.travelpod.com/traveler-iq
Cómo vamos de geografía? Comprobadlo, es más difícil de lo que parece.
http://www.travelpod.com/traveler-iq
http://www.travelpod.com/traveler-iq
Cómo vamos de geografía? Comprobadlo, es más difícil de lo que parece.
http://www.travelpod.com/traveler-iq
jueves, 17 de enero de 2008
MOLESKINE CITY NOTEBOOK
Ai quina gràcia! Si és que ja no saben què inventar, però mira, trobo que és un regal original. Es veu que han sortit unes guies de viatge (n’hi ha de diferents ciutats) que estan en blanc i estan organitzades de manera que les puguis omplir tu, amb espai per programar rutes, ressenyar restaurants i dibuixar planells. Valen al voltant de 15 euros i les venen a l’Altair (http://www.altair.es/)
Ay qué gracia! Si es que ya no saben qué inventar, pero mira, me parece un regalo original. Se ve que han salido unas guías de viaje (las hay de distintas ciudades) que están en blanco y están organizadas de manera que las puedas escribir tú, con espacio para programar rutas, reseñar restuarantes y dibujar planos. Valen alrededor de 15 euros y las venden en Altair (www.altair.es)
Ay qué gracia! Si es que ya no saben qué inventar, pero mira, me parece un regalo original. Se ve que han salido unas guías de viaje (las hay de distintas ciudades) que están en blanco y están organizadas de manera que las puedas escribir tú, con espacio para programar rutas, reseñar restuarantes y dibujar planos. Valen alrededor de 15 euros y las venden en Altair (www.altair.es)
TRIP ADVISOR
M’he acostumat a consultar la web de Trip Advisor cada vegada que vull fer una reserva d’hotel. M’imagino que poc o molt tothom la coneix però no està de més recordar-la ja que és força pràctica i hi ha molta informació. Només cal escriure el nom de l’hotel que busques al cercador i et troba totes les crítiques que han fet algunes persones que s’hi han allotjat. Algunes crítiques adjunten fotografies reals de les habitacions, les que fa la gent, no les que posa el mateix hotel com a reclam. L’únic inconvenient és que la immensa majoria de les crítiques són en anglès tot i que cada vegada n’hi ha més en castellà. També hi ha un secció de crítiques dels viatgers als llocs turístics de cada ciutat: això està bé per a agafar idees sobre el que cal visitar i el que no. És clar que cadascú té el seu criteri a l’hora de valorar alguna cosa però si hi ha 10 crítiques bones i una de dolenta, doncs home, jo crec que una mica la idea sí que te la pots fer. Crec que també hi ha un servei de reserves d’hotels, d’ofertes de viatges, vols, etc. però d’això ja no puc opinar perquè no ho he utilitzat mai i no sé com funciona. Si et registres i et converteixes en membre de Trip Advisor pots deixar les teves crítiques i pots crear-te un mapa dels llocs als quals has viatjat. No serveix per a gran cosa però és divertit, ve a ser com aquells mapa-mundis de paret amb xinxetes però en versió modernitzada :-)
Deixo la web: www.tripadvisor.com
Me he acostumbrado a consultar la web de Trip Advisor cada vez que quiero hacer una reserva de hotel. Me imagino que más o menos la conoce todo el mundo pero no está de más recordarla ya que es bastante práctica y hay mucha información. Sólo hay que escribir el nombre del hotel que buscas en el buscador y te encuentra todas las críticas que han hecho algunas personas que se han alojado allí. Algunas críticas vienen con fotos reales de las habitaciones, las que hace la gente, no las que facilita el hotel como reclamo. El único inconveniente es que la mayoría de las críticas son en inglés aunque cada vez hay más en castellano. También hay una sección de críticas de los viajeros a los lugares turísticos de cada ciudad: esto está bien para coger ideas sobre lo que hay que visitar y lo que no. Claro que cada uno tiene su criterio a la hora de valorar algo pero si hay 10 críticas buenas y una crítica mala, hombre, yo creo que la idea un poco sí te la haces. Creo que existe también un servicio de reservas de hoteles, de ofertas de viajes, vuelos, etc. pero sobre eso no puedo opinar ya que nunca lo he utilizado y no sé cómo funciona. Si te registras y te conviertes en miembro de Trip Advisor puedes dejar tus críticas y puedes crearte un mapa con los lugares a los que has viajado. No sirve para gran cosa pero es divertido, viene a ser como aquellos mapa-mundis de pared con chinchetas pero en versión modernizada :-)
Dejo la web: www.tripadvisor.com
Deixo la web: www.tripadvisor.com
Me he acostumbrado a consultar la web de Trip Advisor cada vez que quiero hacer una reserva de hotel. Me imagino que más o menos la conoce todo el mundo pero no está de más recordarla ya que es bastante práctica y hay mucha información. Sólo hay que escribir el nombre del hotel que buscas en el buscador y te encuentra todas las críticas que han hecho algunas personas que se han alojado allí. Algunas críticas vienen con fotos reales de las habitaciones, las que hace la gente, no las que facilita el hotel como reclamo. El único inconveniente es que la mayoría de las críticas son en inglés aunque cada vez hay más en castellano. También hay una sección de críticas de los viajeros a los lugares turísticos de cada ciudad: esto está bien para coger ideas sobre lo que hay que visitar y lo que no. Claro que cada uno tiene su criterio a la hora de valorar algo pero si hay 10 críticas buenas y una crítica mala, hombre, yo creo que la idea un poco sí te la haces. Creo que existe también un servicio de reservas de hoteles, de ofertas de viajes, vuelos, etc. pero sobre eso no puedo opinar ya que nunca lo he utilizado y no sé cómo funciona. Si te registras y te conviertes en miembro de Trip Advisor puedes dejar tus críticas y puedes crearte un mapa con los lugares a los que has viajado. No sirve para gran cosa pero es divertido, viene a ser como aquellos mapa-mundis de pared con chinchetas pero en versión modernizada :-)
Dejo la web: www.tripadvisor.com
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
